A punt d'acabar el curs, us adjuntem l'adreça on trobareu el recull de contes que han creat alumnes de 3r d'ESO en el CV d'aquest segon quadrimestre "Taller de contes"
http://www.xtec.cat/~efernand/cv3/rc07-08.htm
Tot i que enguany les creacions no resulten gaire originals comparat amb cursos anteriors, algunes, però, han rebut alguns premis.
Fruïu, doncs, amb la lectura i després opineu... Els creadors i creadores esperen amb delectació les vostres crítiques.
Ah! i no us oblideu de llegir més contes, més novel·les, més... de tot.
Salut i bon estiu.
diumenge, 8 de juny del 2008
dijous, 5 de juny del 2008
"We are the world" English Project
Hi,
Els alumnes de primer de ESO hem estat estudiant diversos països del món.
En grups de 2 a 4 persones per país hem buscat informació sobre països representats per companys nouvinguts. Hem buscat informació diversa de cadascun: dades generals, economia, cultura, política... Per fer-ho, hem uilitzat els recursos que ens ofereix la biblioteca: Internet, enciclopèdies i d'altres publicacions, així com els testimonis dels pares i dels mateixos alumnes.
Per tal d'organitzar i ordenar tota la informació, hem confeccionat un mural de cadascun dels
països amb textos i fotografies i hem redactat una presentació que els alumnes han hagut de
defensar davant de tota la classe acompanyant-la de més fotografies, vídeos, balls, menjar, etc.
Ha estat una experiència molt enriquidora que ha permès a molts alumnes conèixer millor els països dels seus amics.
Have a nice summer!
dimecres, 4 de juny del 2008
Hola a tothom!
Us recomano un llibre que avui m'he comprat. Es tracta d'un passeig per la història d'una manera diferent, en poso un fragment perquè us animeu:
De deseo somos
La vida, sin nombre, sin memoria, estaba sola. Tenía manos, pero no tenía a quién tocar. Tenía boca, pero no tenía con quién hablar. La vida era una, y siendo una era ninguna.
Entonces el deseo disparó su arco. Y la flecha del deseo partíó la vida al medio, y la vida fue dos.
Los dos se encontraron y rieron. Les daba risa verse, y tocarse también.
Fundación del fuego
En la escuela me enseñaron que en el tiempo de las cavernas descubrimos el fuego frotando piedras o ramas.
Desde entonces, lo vengo intentando. Nunca conseguí arrancar ni una humilde chispita.
Mi fracaso personal no me ha impedido agradecer los favores que el fuego nos hizo. Nos defendió del frío y de las bestias enemigas, nos cocinó la comida, nos alumbró la noche y nos invitó a sentarnos, juntos, a su lado.
Espejos. Una historia casi universal, Eduardo Galeano
Us recomano un llibre que avui m'he comprat. Es tracta d'un passeig per la història d'una manera diferent, en poso un fragment perquè us animeu:
De deseo somos
La vida, sin nombre, sin memoria, estaba sola. Tenía manos, pero no tenía a quién tocar. Tenía boca, pero no tenía con quién hablar. La vida era una, y siendo una era ninguna.
Entonces el deseo disparó su arco. Y la flecha del deseo partíó la vida al medio, y la vida fue dos.
Los dos se encontraron y rieron. Les daba risa verse, y tocarse también.
Fundación del fuego
En la escuela me enseñaron que en el tiempo de las cavernas descubrimos el fuego frotando piedras o ramas.
Desde entonces, lo vengo intentando. Nunca conseguí arrancar ni una humilde chispita.
Mi fracaso personal no me ha impedido agradecer los favores que el fuego nos hizo. Nos defendió del frío y de las bestias enemigas, nos cocinó la comida, nos alumbró la noche y nos invitó a sentarnos, juntos, a su lado.
Espejos. Una historia casi universal, Eduardo Galeano
dilluns, 2 de juny del 2008
Mercè Rodereda a l'Alzina
Només us adreço al bloc de l'Alzina perquè llegiu l'entrada de l'exposició de Mercè Rodoreda
Viu l'estiu amb la lectura
Us imagineu una vida sense llibres?
Ara mateix, si desapareguessen tots els llibres de la Terra,
seria com si el món hagués perdut la memòria.
No sabríeu ni qui sou, ni d'on veniu, ni res de res.
Els llibres són la memòria del món.
Però els llibres són molt més que la nostra memòria.
Gràcies als llibres podem parlar amb els morts.
Però els llibres encara ens fan més serveis.
Quan volem aprendre alguna cosa, obrim el llibre
La lectura ens dóna l'aliment que fa viure el cervell.
Com més paraules tenim, més humans som.
Les paraules, la literatura, ens netegen, ens purifiquen, ens salven.
Llegir i parlar ens dóna felicitat, ens fa sortir de nosaltres mateixos i ens allibera
els llibres són com conserves de vida
que guardem a les biblioteques i a casa per alimentar
el cervell: els pensaments, la fantasia, les emocions…
La gent que llegeix viu més:
viu la seua vida i la dels llibres que llegeix
Emili Teixidor
Ara mateix, si desapareguessen tots els llibres de la Terra,
seria com si el món hagués perdut la memòria.
No sabríeu ni qui sou, ni d'on veniu, ni res de res.
Els llibres són la memòria del món.
Però els llibres són molt més que la nostra memòria.
Gràcies als llibres podem parlar amb els morts.
Però els llibres encara ens fan més serveis.
Quan volem aprendre alguna cosa, obrim el llibre
La lectura ens dóna l'aliment que fa viure el cervell.
Com més paraules tenim, més humans som.
Les paraules, la literatura, ens netegen, ens purifiquen, ens salven.
Llegir i parlar ens dóna felicitat, ens fa sortir de nosaltres mateixos i ens allibera
els llibres són com conserves de vida
que guardem a les biblioteques i a casa per alimentar
el cervell: els pensaments, la fantasia, les emocions…
La gent que llegeix viu més:
viu la seua vida i la dels llibres que llegeix
Emili Teixidor
dijous, 8 de maig del 2008
Semifinal Certamen de Lectura en veu alta
El 5 de maig a la biblioteca Jaume Fuster es va celebrar les semifinals del Certamen de Lectura en veu alta.
L'IES l'Alzina ve participar en Corsaris i Tropa de corsaris, les dues modalitats adreçades a Secundària.
Els alumnes participants ven ser escollits després de lectures prèvies a l'aula.
Corsaris
Titular : XÈNIA GASSÒ 4t ESO
Suplent: MARÇAL AINSA 1r ESO
Tropa de corsaris
Titulars: ALEIX ESPUÑA 1r ESO
AMARANTA REÑÉ
ELISABETH MURT 4t ESO
Suplents:
MIREIA MOLINS 2n ESO
ROGER DE PEDRO 2n ESO
La seva actuació va estar fantàstica. Afegeixo un retall de la carta enviada per l'organització.
"Us vull felicitar pel nivell dels vostres alumnes. Ara que ja portem 4 semifinals us puc dir amb convenciment que podeu estar ben orgullosos dels vostres alumnes i de la feina que feu amb ells.
Mereix un agraïment especial el comportament dels nois i noies que van participar en la semifinal i els alumnes acompanyants. Em sembla que podeu estar-ne més que contents i m'agradaria que els fessiu arribar la meva felicitació. Veure una sala plena de nens, nenes, nois i noies en un silenci absolut, escoltant com d'altres llegeixen, em sembla una experiència emocionant.
Sabem que la participació en el Certamen és una feina que recau sobre mestres, professors i professores i, per això, vull que sapigueu que valorem molt la vostra empenta i col·laboració."
dimarts, 22 d’abril del 2008
Feliç Diada de Sant Jordi
dilluns, 21 d’abril del 2008
TASTET DE POESIA
Ara que s'acosta Sant Jordi és un bon moment per llegir poesia, sobretot poesia d'AMOR.
Aquest amor
Aquest amor que fa un any em va prendre
i mai no he dit i en silenci em prospera,
pense sovint que ha de matar-me un dia.
Car el secret, que gelosament guarde,
arriba més enllà del sentiment,
i el pensament l´ha habitat i poblat.
Aquest amor...:
No puc ja més, repetiria encara;
però l´amor no em deixa mai, cruel,
i em trobe a gust dessota el seu domini,
sabent, com sé, que ha de matar-me un dia,
molt lentament, corcant-me a poc a poc.
La meua mort, mai espectacular,
m´ha d´arribar d´una lenta creixença:
va madurant a les meues entranyes,
exactament com madura l´amor.
Vicent A. Estellés
A veces
A veces
alguien te sonríe tímidamente en un supermercado
alguien te da un pañuelo
alguien te pregunta con pasión qué día es hoy en la
sala de espera del dentista
alguien mira a tu amante o a tu hombre con envidia
alguien oye tu nombre y se pone a llorar
A veces
encuentras en las páginas de un libro una vieja foto
de la persona que amas y eso te da un tremendo
escalofrío
vuelas sobre el Atlántico a más de mil kilómetros
por hora y piensas en sus ojos y en su pelo
estás en una celda mal iluminada y te acuerdas de un
día luminoso
tocas un pie y te enervas como una quinceañera
regalas un sombrero y empiezas a dar gritos.
A veces
una muchacha canta y estás trsite y la quieres
un ingeniero agrónomo te saca de quicio
una sirena te hace pensar en un bombero o en un
equilibrista
una muñeca rusa te incita a levantarle las faldas a tu
prima
un viejo pantalón te hace desear con furia y con
dulzura a tu marido
A veces
explican por la radio una historia ridícula y recuer-
das a un hombre que en vida fue tu amigo
disparan contra ti sin acertar y huyes pensando en
tu mujer y en tu hija
ordenan que hagáis esto o aquello y enseguida te
de quien no hace ni caso
hablan del tiempo y sueñas en una chica egipcia
apagan las luces de la sala y ya buscas la mano de tu
amigo.
A veces
esperando en un bar a que ella vuelva escribes un
poema en una servilleta de papel muy fino
hablan en catalán y quisieras de gozo o lo que sea
morder a tu vecina
subes una escalera y piensas que sería bonito que el
chico que te gusta te violara antes del cuarto
piso
repican las campanas y amas al campanero o al cura
o a Dios si es que existiera
miras a quien te mira y quisieras tener el poder ne-
cesario o para ordenar que en ese mismo instante
se detuvieran todos los relojes del mundo.
A veces
sólo a veces gran amor.
Jose Agustín Goytisolo
L'amor
no té paraules
té carícies
té gestos
té mirades
té deliris
té gemecs.
Per això
potser
la poesia
ve després.
Josep Piera
Dóna'm la mà
Dóna'm la mà
Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant
Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l'esguard lent del copsador distret.
Dóna'm la mà i arrecera la galta
Sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu
ens portaran la salabror que amara
a l'amor, tota cosa prop del mar
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d’amar
Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant
Joan Salvat-Papasseit
Horaris nocturns
Estic dormint amb tu i sento passar els trens.
Em travessen el front els llums de finestrelles
estripant el vellut blau fosc d'aquesta nit.
L'estona de silenci em deixa un llum vermell,
la nota a un pentagrama de cables i de vies
obscures i lluents. Estic dormint amb tu
i els sento com s'allunyen amb el soroll més trist.
Potser m'he equivocat no pujant en un d'ells.
Potser l'últim encert és -abraçat a tu-
deixar que tots els trens se'n vagin en la nit.
Joan Margarit
Inferno, V, 129
Dejan caer el libro, porque ya saben
que son las personas del libro.
(Lo serán de otro, el máximo,
pero eso qué puede importarles.)
Ahora son Paolo y Francesca,
no dos amigos que comparten
el sabor de una fábula.
Se miran con incrédula maravilla.
Las manos no se tocan.
Han descubierto el único tesoro;
han encontrado al otro.
No traicionan a Malatesta,
porque la traición requiere un tercero
y sólo existen ellos dos en el mundo.
Son Paolo y Francesca
y también la reina y su amante
y todos los amantes que han sido
desde aquel Adán y su Eva
en el pasto del Paraíso.
Un libro, un sueño les revela
que con formas de un sueño que fue soñado
en tierras de Bretaña.
Otro libro hará que los hombres,
sueños también, los sueñen.
Jorge Luis Borges
He descobert l'amor
He descobert l'amor.
D'enamorar-se així
sóc el primer.
Quin desesper,
quins dos espants
que se'm disputen!
No tiraré el barret al foc.
La cadira al mar sí.
Enric Casasses
Apaga aquests ulls meus...
Apaga aquests ulls meus: no deixaré de veure't,
si em tapes les orelles podré igualment sentir-te,
i podré sense peus anar vers tu
i sense boca podré encara conjurar-te.
Lleva'm els braços i t'agafaré
amb el meu cor com si fos una mà;
para'm el cor, bategarà el cervell;
i si al meu cervell tu cales foc,
llavors et portaré en la meva sang.
Rainer M. Rilke
Traduït de l'alemany per Joan Vinyoli
Jo em donaria a qui em volgués
Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n'adonés
d'aquest donar-me: com si ho fes
un jo de mi que m'ignorés.
Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de meu no me'n quedés
en el no meu que jo en rebés.
Jo em donaria per un bes,
per un de sol, pro que besés
i del besat em desbesés.
Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n'adonés:
com una almina que se'm fes.
Josep Palau i Fabre
Dits
Lleugera, s'iniciava
la pluja d'una nit.
Lleugers, es confiaven
els teus dits entre els meus dits.
Un instant menut d’adéu.
Oh, només per dos dies.
Em somreies a través
del llagrimeig que plovia
damunt el teu abric de cuir.
Tremolor dels bruscos túnels
per on te'm perds: cor confús,
aquesta nit faig engrunes
amb la traça del record
que tinc als dits. Buits dos dies,
van prémer l'ombra del toc
dels teus dits, quan te'm perdies.
Gabriel Ferrater
Aquest amor
Aquest amor que fa un any em va prendre
i mai no he dit i en silenci em prospera,
pense sovint que ha de matar-me un dia.
Car el secret, que gelosament guarde,
arriba més enllà del sentiment,
i el pensament l´ha habitat i poblat.
Aquest amor...:
No puc ja més, repetiria encara;
però l´amor no em deixa mai, cruel,
i em trobe a gust dessota el seu domini,
sabent, com sé, que ha de matar-me un dia,
molt lentament, corcant-me a poc a poc.
La meua mort, mai espectacular,
m´ha d´arribar d´una lenta creixença:
va madurant a les meues entranyes,
exactament com madura l´amor.
Vicent A. Estellés
A veces
A veces
alguien te sonríe tímidamente en un supermercado
alguien te da un pañuelo
alguien te pregunta con pasión qué día es hoy en la
sala de espera del dentista
alguien mira a tu amante o a tu hombre con envidia
alguien oye tu nombre y se pone a llorar
A veces
encuentras en las páginas de un libro una vieja foto
de la persona que amas y eso te da un tremendo
escalofrío
vuelas sobre el Atlántico a más de mil kilómetros
por hora y piensas en sus ojos y en su pelo
estás en una celda mal iluminada y te acuerdas de un
día luminoso
tocas un pie y te enervas como una quinceañera
regalas un sombrero y empiezas a dar gritos.
A veces
una muchacha canta y estás trsite y la quieres
un ingeniero agrónomo te saca de quicio
una sirena te hace pensar en un bombero o en un
equilibrista
una muñeca rusa te incita a levantarle las faldas a tu
prima
un viejo pantalón te hace desear con furia y con
dulzura a tu marido
A veces
explican por la radio una historia ridícula y recuer-
das a un hombre que en vida fue tu amigo
disparan contra ti sin acertar y huyes pensando en
tu mujer y en tu hija
ordenan que hagáis esto o aquello y enseguida te
de quien no hace ni caso
hablan del tiempo y sueñas en una chica egipcia
apagan las luces de la sala y ya buscas la mano de tu
amigo.
A veces
esperando en un bar a que ella vuelva escribes un
poema en una servilleta de papel muy fino
hablan en catalán y quisieras de gozo o lo que sea
morder a tu vecina
subes una escalera y piensas que sería bonito que el
chico que te gusta te violara antes del cuarto
piso
repican las campanas y amas al campanero o al cura
o a Dios si es que existiera
miras a quien te mira y quisieras tener el poder ne-
cesario o para ordenar que en ese mismo instante
se detuvieran todos los relojes del mundo.
A veces
sólo a veces gran amor.
Jose Agustín Goytisolo
L'amor
no té paraules
té carícies
té gestos
té mirades
té deliris
té gemecs.
Per això
potser
la poesia
ve després.
Josep Piera
Dóna'm la mà
Dóna'm la mà
Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant
Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l'esguard lent del copsador distret.
Dóna'm la mà i arrecera la galta
Sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu
ens portaran la salabror que amara
a l'amor, tota cosa prop del mar
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d’amar
Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant
Joan Salvat-Papasseit
Horaris nocturns
Estic dormint amb tu i sento passar els trens.
Em travessen el front els llums de finestrelles
estripant el vellut blau fosc d'aquesta nit.
L'estona de silenci em deixa un llum vermell,
la nota a un pentagrama de cables i de vies
obscures i lluents. Estic dormint amb tu
i els sento com s'allunyen amb el soroll més trist.
Potser m'he equivocat no pujant en un d'ells.
Potser l'últim encert és -abraçat a tu-
deixar que tots els trens se'n vagin en la nit.
Joan Margarit
Inferno, V, 129
Dejan caer el libro, porque ya saben
que son las personas del libro.
(Lo serán de otro, el máximo,
pero eso qué puede importarles.)
Ahora son Paolo y Francesca,
no dos amigos que comparten
el sabor de una fábula.
Se miran con incrédula maravilla.
Las manos no se tocan.
Han descubierto el único tesoro;
han encontrado al otro.
No traicionan a Malatesta,
porque la traición requiere un tercero
y sólo existen ellos dos en el mundo.
Son Paolo y Francesca
y también la reina y su amante
y todos los amantes que han sido
desde aquel Adán y su Eva
en el pasto del Paraíso.
Un libro, un sueño les revela
que con formas de un sueño que fue soñado
en tierras de Bretaña.
Otro libro hará que los hombres,
sueños también, los sueñen.
Jorge Luis Borges
He descobert l'amor
He descobert l'amor.
D'enamorar-se així
sóc el primer.
Quin desesper,
quins dos espants
que se'm disputen!
No tiraré el barret al foc.
La cadira al mar sí.
Enric Casasses
Apaga aquests ulls meus...
Apaga aquests ulls meus: no deixaré de veure't,
si em tapes les orelles podré igualment sentir-te,
i podré sense peus anar vers tu
i sense boca podré encara conjurar-te.
Lleva'm els braços i t'agafaré
amb el meu cor com si fos una mà;
para'm el cor, bategarà el cervell;
i si al meu cervell tu cales foc,
llavors et portaré en la meva sang.
Rainer M. Rilke
Traduït de l'alemany per Joan Vinyoli
Jo em donaria a qui em volgués
Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n'adonés
d'aquest donar-me: com si ho fes
un jo de mi que m'ignorés.
Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de meu no me'n quedés
en el no meu que jo en rebés.
Jo em donaria per un bes,
per un de sol, pro que besés
i del besat em desbesés.
Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n'adonés:
com una almina que se'm fes.
Josep Palau i Fabre
Dits
Lleugera, s'iniciava
la pluja d'una nit.
Lleugers, es confiaven
els teus dits entre els meus dits.
Un instant menut d’adéu.
Oh, només per dos dies.
Em somreies a través
del llagrimeig que plovia
damunt el teu abric de cuir.
Tremolor dels bruscos túnels
per on te'm perds: cor confús,
aquesta nit faig engrunes
amb la traça del record
que tinc als dits. Buits dos dies,
van prémer l'ombra del toc
dels teus dits, quan te'm perdies.
Gabriel Ferrater
VA DE FRASES FETES
Els alumnes de segon ens tornen a fer gaudir amb un reguitzell de redaccions farcides de les més diverses frases fetes. Bona lectura!
TEXT 1
Hi havien dues vegades un home que feia sortir de polleguera tothom. Quan estava dins d’un tren ple de gom a gom es feia pas entre la gent donant cops a tort i a dret i la gent no li podia dir res perquè era l’alcalde de la ciutat i era ell qui remenava les cireres. La gent treia foc pels queixals perquè l’acabaven d’escollir com a alcalde durant quatre anys. Un dia van decidir fer una manifestació i enviar-li un escrit explicant-li amb tots els ets i uts el mal tràngol que els estava fent passar. L’alcalde però, fugia d’estudi, els va dir que qui gosés queixar-se d’ell hauria begut oli. La gent, com que tenia por de perdre bous i esquelles, van fer la viu-viu, com si no hagués passat res. Però hi va haver un grup que no es va donar per vençut. Aquest grup, encapçalat per Amino Emtreusdepo Lleguera que era qui tallava el bacallà, va decidir pagar amb la mateixa moneda el que els havia fet l’alcalde. Dit d’una altra manera, fer-li pagar els plats trencats. Li van fer de tots colors, li van rebentar les canonades de l’aigua i del gas, li van tirar bombes fètides mentre estava passejant, etc. Al final l’alcalde va fugir cames ajudeu-me de la ciutat i els seus habitants van fer una festa per aquesta alegria.
Oriol Ortiz Vidal 2n D
TEXT 2
Eren les onze del matí, jo estava al llit esperant que passessin les hores per poder anar amb la meva amiga a un concert que se celebrava al centre del poble a les quatre de la tarda. En el moment menys esperat vaig escoltar que algú picava a la porta. Vaig aixecar-me i vaig anar corrents a obrir-la, era la Lara que anava fent la viu-viu, em va dir que tenia dos notícies, una freda i l’altra de calenta, va començar a explicar-me amb tots els ets i uts que ja li havien donat les entrades pel concert i com s’ho va fer per aconseguir-les. Jo vaig fugir d’estudi i vaig demanar-li la meva entrada per donar-li un cop d’ull, hi posava que el concert durava tres hores! Hi havia una foto d’un escenari preciós ple de gom a gom i, una vegada que m’havia fet il·lusions, la Lara, va posar fil a l'agulla i em va dir la notícia dolenta. Va començar a parlar que havia vist a la televisió l’home del temps, que anunciava pluges a la nostra ciutat. Llavors la cosa anava a mal borràs. A tort i a dret vaig preguntar-li si n’estava segura del que havia sentit. Va afirmar-ho amb el rostre molt decepcionat, i en aquell moment, tenia por de perdre bous i esquelles, no m’ho podia creure, estava tot molt preparat, i quan la meva mare se n’adonés, no em deixaria sortir de casa. Estàvem pensant en una solució, però ja era demanar la lluna en un cove. Vam fer un ciri trencat mentre passaven els minuts... Quan ja eren les dues, va començar a ploure, vam seure a la taula a dinar. Estàvem que trèiem foc pels queixals i vam pensar: ‘‘si fem figa... hem begut oli’’, era l’única oportunitat que tindríem per veure als nostres cantants preferits, i tan a prop de casa...! Aleshores, va aparèixer la meva mare per la porta, primer vam fer els ulls grossos però vam haver de comunicar-li aquests fets. Llavors, va dir que no hi hauria cap problema, que segur que ajornarien el concert per un altre dia i que no feia falta que agaféssim el paraigües perquè ens portaria amb el cotxe al centre comercial per anar a comprar roba. Vam arribar a misses dites i la Lara es va quedar a dormir a casa meva.
Marta Aragón Martín 2D
TEXT 3
Cada dia que passava, anava a mal borràs. Les coses no em sortien bé, feia sortir de polleguera a les meves amigues i a la meva família, llavors jo fugia d’estudi ràpidament. El meu germà gran pagava els plats trencats per culpa meva i s’empipava amb mi. I, jo fugia cames ajudeu-me. Un dia vaig anar de passeig per tranquil·litzar-me una mica. Vaig anar a un centre comercial, per distreure’m, però, estava ple de gom a gom.
A poc a poc m’anava adonant que no tot eren flors i violes, sinó que anava aprenent el pa que s’hi dóna a la vida.
Li vaig demanar a la meva mare diners, però, ella no em va fer ni cas. Em va dir que aconseguir diners era bufar i fer ampolles, i que jo era dura de clepsa. La meva mare em va explicar dos coses importants a la vida. M’ho va explicar d’una manera que jo vaig entendre una de freda i una de calenta.
Cada cop la meva mare i jo ens portàvem més bé, ja no treia foc pels queixals com abans.
La meva mare fins ara es posava una pedra al fetge, perquè jo li feia el gara-gara i li feia la guitza sovint.
A l’explicar-me les dos coses importants de la vida, jo havia après la lliçó i anava fent la viu-viu. Ara tant ella com jo érem felices i ens explicàvem les coses que ens passaven.
Anna Jiménez Yagüe 2n D
Text 4
La meva mare anava a mal borràs amb la feina, el meu germà feia les coses a tort i dret, el meu pare feia quatre dies que se’n havia anat de viatge per treball.
Jo ho passava una mica malament, perquè el meu germà em feia sortir de polleguera, per qualsevol cosa que digués o fes, i quan preguntava alguna cosa a ma mare fugia d’estudis volent dissimular que ho passava malament per l’absència del meu pare. De vegades per culpa del meu germà pagava els plats trencats i havia de sortir cames ajudeu-me.
Per destacar als estudis solia anar a la biblioteca que acostumava a estar plena de gom a gom, aquell dia no hi havia el llibre que volia, i me’n vaig anar traient foc pels queixals. Quan tornava a casa feia els ulls grossos per no haver-me de fixar gaire amb l’ambient.
L’endemà vaig fer misses dites a l’institut, i vaig anar a recuperar la classe perduda a l’hora del pati. Quan recuperava la classe al costat tenia un noi que em feia la garagara, perquè li donés la solució dels exercicis.
Quan tornava a casa vaig parlar amb el meu pare per telèfon, fins que no vaig tenir res més a dir-li. A l’entrar a casa ma mare em va dir una cosa freda i una de calenta. La meva mare demanava la lluna al cove, si pretenia que el pare tornés aviat. Aquell mateix dia una amiga em va trucar i em va dir que continuava donant-li voltes al tema que havíem parlat a classe i jo li vaig respondre que no hi havia més cera de la que crema, i que el professor ens donaria la resposta a la classe següent.
Al dia següent, tot va ser flors i violes per a tothom, inclús per ma mare, i el millor de tot és que el meu pare havia tornat a casa una setmana abans del que tenia previst, perquè va acabar els negocis aviat, i com que no tenia res més a fer va decidir tornar a casa i passar aquest dies amb família.
A la nit em van trucar la Paula i la Clàudia per explicar-me amb tots els ets i uts la boda de la seva cosina, que, al final, segons elles, havia estat un complet desastre.
Elia Romero Salón 2n D
TEXT 1
Hi havien dues vegades un home que feia sortir de polleguera tothom. Quan estava dins d’un tren ple de gom a gom es feia pas entre la gent donant cops a tort i a dret i la gent no li podia dir res perquè era l’alcalde de la ciutat i era ell qui remenava les cireres. La gent treia foc pels queixals perquè l’acabaven d’escollir com a alcalde durant quatre anys. Un dia van decidir fer una manifestació i enviar-li un escrit explicant-li amb tots els ets i uts el mal tràngol que els estava fent passar. L’alcalde però, fugia d’estudi, els va dir que qui gosés queixar-se d’ell hauria begut oli. La gent, com que tenia por de perdre bous i esquelles, van fer la viu-viu, com si no hagués passat res. Però hi va haver un grup que no es va donar per vençut. Aquest grup, encapçalat per Amino Emtreusdepo Lleguera que era qui tallava el bacallà, va decidir pagar amb la mateixa moneda el que els havia fet l’alcalde. Dit d’una altra manera, fer-li pagar els plats trencats. Li van fer de tots colors, li van rebentar les canonades de l’aigua i del gas, li van tirar bombes fètides mentre estava passejant, etc. Al final l’alcalde va fugir cames ajudeu-me de la ciutat i els seus habitants van fer una festa per aquesta alegria.
Oriol Ortiz Vidal 2n D
TEXT 2
Eren les onze del matí, jo estava al llit esperant que passessin les hores per poder anar amb la meva amiga a un concert que se celebrava al centre del poble a les quatre de la tarda. En el moment menys esperat vaig escoltar que algú picava a la porta. Vaig aixecar-me i vaig anar corrents a obrir-la, era la Lara que anava fent la viu-viu, em va dir que tenia dos notícies, una freda i l’altra de calenta, va començar a explicar-me amb tots els ets i uts que ja li havien donat les entrades pel concert i com s’ho va fer per aconseguir-les. Jo vaig fugir d’estudi i vaig demanar-li la meva entrada per donar-li un cop d’ull, hi posava que el concert durava tres hores! Hi havia una foto d’un escenari preciós ple de gom a gom i, una vegada que m’havia fet il·lusions, la Lara, va posar fil a l'agulla i em va dir la notícia dolenta. Va començar a parlar que havia vist a la televisió l’home del temps, que anunciava pluges a la nostra ciutat. Llavors la cosa anava a mal borràs. A tort i a dret vaig preguntar-li si n’estava segura del que havia sentit. Va afirmar-ho amb el rostre molt decepcionat, i en aquell moment, tenia por de perdre bous i esquelles, no m’ho podia creure, estava tot molt preparat, i quan la meva mare se n’adonés, no em deixaria sortir de casa. Estàvem pensant en una solució, però ja era demanar la lluna en un cove. Vam fer un ciri trencat mentre passaven els minuts... Quan ja eren les dues, va començar a ploure, vam seure a la taula a dinar. Estàvem que trèiem foc pels queixals i vam pensar: ‘‘si fem figa... hem begut oli’’, era l’única oportunitat que tindríem per veure als nostres cantants preferits, i tan a prop de casa...! Aleshores, va aparèixer la meva mare per la porta, primer vam fer els ulls grossos però vam haver de comunicar-li aquests fets. Llavors, va dir que no hi hauria cap problema, que segur que ajornarien el concert per un altre dia i que no feia falta que agaféssim el paraigües perquè ens portaria amb el cotxe al centre comercial per anar a comprar roba. Vam arribar a misses dites i la Lara es va quedar a dormir a casa meva.
Marta Aragón Martín 2D
TEXT 3
Cada dia que passava, anava a mal borràs. Les coses no em sortien bé, feia sortir de polleguera a les meves amigues i a la meva família, llavors jo fugia d’estudi ràpidament. El meu germà gran pagava els plats trencats per culpa meva i s’empipava amb mi. I, jo fugia cames ajudeu-me. Un dia vaig anar de passeig per tranquil·litzar-me una mica. Vaig anar a un centre comercial, per distreure’m, però, estava ple de gom a gom.
A poc a poc m’anava adonant que no tot eren flors i violes, sinó que anava aprenent el pa que s’hi dóna a la vida.
Li vaig demanar a la meva mare diners, però, ella no em va fer ni cas. Em va dir que aconseguir diners era bufar i fer ampolles, i que jo era dura de clepsa. La meva mare em va explicar dos coses importants a la vida. M’ho va explicar d’una manera que jo vaig entendre una de freda i una de calenta.
Cada cop la meva mare i jo ens portàvem més bé, ja no treia foc pels queixals com abans.
La meva mare fins ara es posava una pedra al fetge, perquè jo li feia el gara-gara i li feia la guitza sovint.
A l’explicar-me les dos coses importants de la vida, jo havia après la lliçó i anava fent la viu-viu. Ara tant ella com jo érem felices i ens explicàvem les coses que ens passaven.
Anna Jiménez Yagüe 2n D
Text 4
La meva mare anava a mal borràs amb la feina, el meu germà feia les coses a tort i dret, el meu pare feia quatre dies que se’n havia anat de viatge per treball.
Jo ho passava una mica malament, perquè el meu germà em feia sortir de polleguera, per qualsevol cosa que digués o fes, i quan preguntava alguna cosa a ma mare fugia d’estudis volent dissimular que ho passava malament per l’absència del meu pare. De vegades per culpa del meu germà pagava els plats trencats i havia de sortir cames ajudeu-me.
Per destacar als estudis solia anar a la biblioteca que acostumava a estar plena de gom a gom, aquell dia no hi havia el llibre que volia, i me’n vaig anar traient foc pels queixals. Quan tornava a casa feia els ulls grossos per no haver-me de fixar gaire amb l’ambient.
L’endemà vaig fer misses dites a l’institut, i vaig anar a recuperar la classe perduda a l’hora del pati. Quan recuperava la classe al costat tenia un noi que em feia la garagara, perquè li donés la solució dels exercicis.
Quan tornava a casa vaig parlar amb el meu pare per telèfon, fins que no vaig tenir res més a dir-li. A l’entrar a casa ma mare em va dir una cosa freda i una de calenta. La meva mare demanava la lluna al cove, si pretenia que el pare tornés aviat. Aquell mateix dia una amiga em va trucar i em va dir que continuava donant-li voltes al tema que havíem parlat a classe i jo li vaig respondre que no hi havia més cera de la que crema, i que el professor ens donaria la resposta a la classe següent.
Al dia següent, tot va ser flors i violes per a tothom, inclús per ma mare, i el millor de tot és que el meu pare havia tornat a casa una setmana abans del que tenia previst, perquè va acabar els negocis aviat, i com que no tenia res més a fer va decidir tornar a casa i passar aquest dies amb família.
A la nit em van trucar la Paula i la Clàudia per explicar-me amb tots els ets i uts la boda de la seva cosina, que, al final, segons elles, havia estat un complet desastre.
Elia Romero Salón 2n D
dilluns, 14 d’abril del 2008
Saló Internacional del còmic de Barcelona
Una setmana abans de Sant Jordi se celebra el 26è Saló Internacional del Còmic de Barcelona. S’hi podran trobar autors de renom internacional, exposicions, activitats i moltes novetats editorials.
Activitats: videojocs, comicteca, tallers de còmic a càrrec de l’Escola Josso, classes magistrals a càrrec d’autors de còmic de renom internacional, taules rodones i conferències i unes jornades pedagògiques sobre el còmic com a eina educativa.
INFORMACIÓ PRÀCTICA:
Lloc: Palau número 8 de la Fira de Barcelona.Accés: Av. Maria Cristina.Horaris:Dijous 17: de 10.00 a 20.00Divendres 18: de 10.00 a 20.00Dissabte 19: de 10.00 a 21.00Diumenge 20: de 10.00 a 20.00Preus: 6 €Venda anticipada
MÉS INFORMACIÓ:
Ficomic
Nou fons Mercè Rodoreda
A la biblioteca trobareu un nou fons d'un recull d'obres de Mercè Rodoreda.
La plaça del Diamant
La Mort i la Primavera
Quanta, quanta guerra ...
Jardí vora el mar
El carrer de les Camèlies
Mirall trencat
La meva Cristina i altres contes
Aloma
Viatges i flors
La plaça del Diamant
La Mort i la Primavera
Quanta, quanta guerra ...
Jardí vora el mar
El carrer de les Camèlies
Mirall trencat
La meva Cristina i altres contes
Aloma
Viatges i flors
dijous, 6 de març del 2008
Noves versions dels contes clàssics
NOVES VERSIONS DELS CONTES CLÀSSICS
Amb l'alumnat de segon hem tornat a fer treballar les neurones i inspirar-nos per refer contes tradicionals que coneixem fil per randa. Ens hem centrat concretament en el conte de la Caputxeta vermella. Després de llegir les versions més tradicionals de Perrault i els germans Grimm, les més innovadores com la de Gianni Rodari o provocatives com les de James Finn Garner; podeu llegir les noves versions del segle XXI de l'ALZINA.
LA CAPUTXETA VERMELLA
Hi havia una vegada... mmm una caputxeta vermella? Doncs no en tinc ni idea...
Hi havia una vegada una noia de 10 anys amb una ment molt assassina. L' àvia no la podia ni veure perquè no seria la primera vegada que l'havia intentat assassinar. La mare de la noia no creia res del que deia l'àvia ja que la dona no estava molt bé del cap, i la mare veia la seva filla com un angelet preciós. Un dia la mare li va dir que se n'anava a veure a la seva mare per portar-li un cistell ple de les denúncies que li havia enviat la senyora. Quan la caputxeta se'n va adonar li va dir a la seva mare (li va dir no, li va suplicar) que li volia portar ella. Ella “la caputxeta” anava pel camí pensant en què podria fer per matar definitivament l'àvia, i... de sobte se li va acudir una idea brillant. Aquesta era la seva idea:
Cridaria al seu amic “el llop”, que faria el que fes falta per la Caputxeta ja que estava enamorat d'ella. I li diria que anés a ca l'àvia a matar-la de la pitjor manera possible. I que després ella arribés i... ooooooo!!!!! Pobre iaia!!!!! I faria el paper de sempre, d’una bona nena.
Va anar pel bosc cridant al seu amic “el llop”, el va trobar i ell encantat, com podia ser d'una altra manera, ho va acceptar. Mentre “el llop” i la caputxeta parlaven del que farien, la mare va trucar a la iaia de la Caputxeta i li va dir que hi aniria la seva néta preciosa i que li retornaria totes les seves demandes, que tornés a pensar molt bé el que feia.
La caputxeta i “el llop” van planejar el pla i es van posar en marxa. Però és clar que la iaia no era ximple i s'ho esperava. Llavors va trucar al seu exxicot que tenia unes ganes increïbles de tornar amb ella i donaria la seva vida per ella. Li va dir que portés la seva motoserra. L'home va acceptar amb els ulls tancats. En definitiva quan va arribar “el llop” i el llenyataire estava dins de casa de l'àvia... el que va fer va ser asseure's a parlar sobre com podia ser que el Javier Bardem tingués un Oscar i la Penélope Cruz, no. De sobte va arribar la néta i... es va endur una gran sorpresa al veure que la seva àvia estava viva. La noia va agafar “el llop” per l'orella i se'l va emportar, i li va dir que s'oblidés completament d'ella... i l'àvia a canvi que el llenyataire li salvés la vida es va casar amb ell. I van viure feliços i van menjar anissos... excepte la Caputxeta vermella, que no se sap el que va passar amb ella.
Míriam Nieto Collado, 2n B
Hi havia una vegada... mmm una caputxeta vermella? Doncs no en tinc ni idea...
Hi havia una vegada una noia de 10 anys amb una ment molt assassina. L' àvia no la podia ni veure perquè no seria la primera vegada que l'havia intentat assassinar. La mare de la noia no creia res del que deia l'àvia ja que la dona no estava molt bé del cap, i la mare veia la seva filla com un angelet preciós. Un dia la mare li va dir que se n'anava a veure a la seva mare per portar-li un cistell ple de les denúncies que li havia enviat la senyora. Quan la caputxeta se'n va adonar li va dir a la seva mare (li va dir no, li va suplicar) que li volia portar ella. Ella “la caputxeta” anava pel camí pensant en què podria fer per matar definitivament l'àvia, i... de sobte se li va acudir una idea brillant. Aquesta era la seva idea:
Cridaria al seu amic “el llop”, que faria el que fes falta per la Caputxeta ja que estava enamorat d'ella. I li diria que anés a ca l'àvia a matar-la de la pitjor manera possible. I que després ella arribés i... ooooooo!!!!! Pobre iaia!!!!! I faria el paper de sempre, d’una bona nena.
Va anar pel bosc cridant al seu amic “el llop”, el va trobar i ell encantat, com podia ser d'una altra manera, ho va acceptar. Mentre “el llop” i la caputxeta parlaven del que farien, la mare va trucar a la iaia de la Caputxeta i li va dir que hi aniria la seva néta preciosa i que li retornaria totes les seves demandes, que tornés a pensar molt bé el que feia.
La caputxeta i “el llop” van planejar el pla i es van posar en marxa. Però és clar que la iaia no era ximple i s'ho esperava. Llavors va trucar al seu exxicot que tenia unes ganes increïbles de tornar amb ella i donaria la seva vida per ella. Li va dir que portés la seva motoserra. L'home va acceptar amb els ulls tancats. En definitiva quan va arribar “el llop” i el llenyataire estava dins de casa de l'àvia... el que va fer va ser asseure's a parlar sobre com podia ser que el Javier Bardem tingués un Oscar i la Penélope Cruz, no. De sobte va arribar la néta i... es va endur una gran sorpresa al veure que la seva àvia estava viva. La noia va agafar “el llop” per l'orella i se'l va emportar, i li va dir que s'oblidés completament d'ella... i l'àvia a canvi que el llenyataire li salvés la vida es va casar amb ell. I van viure feliços i van menjar anissos... excepte la Caputxeta vermella, que no se sap el que va passar amb ella.
Míriam Nieto Collado, 2n B
Nova versió de la Caputxeta vermella
Hi havia una vegada una nena que vivia a la ciutat i com que sempre portava una caputxa vermella (de tota la seva col·lecció de caputxes que comprava al H i M), tothom la coneixia com La Caputxeta Vermella.Un dia, quan sortí de l’escola i es disposava a anar a la botiga de caputxes que tenia la seva àvia, un company de la seva classe, que mai li havia caigut gaire bé, va dir-li que dos carrers més avall hi havia una nova botiga de caputxes. La caputxeta Vermella no volia arribar tard a la botiga de l’àvia, però no s’hi va poder resistir i sense pensar-s’ho dues vegades va anar a visitar-la. Com que li van agradar força, es va entretenir bastant. Mentrestant, aquest noi va trucar al llop amb el mòbil, dient-li que l’àvia estava tota sola, que la Caputxeta trigaria a venir. El llop, va agafar la seva moto i des del bosc fins a la ciutat arribà en un tres i no res. Quan va entrar a la botiga estava l’àvia sola i sense pensar-s’ho gaire se la va menjar i decidí esperar a la Caputxeta allà mateix. La nena, en veure que estava tardant massa, va córrer cap a la botiga de la seva àvia. Quan va entrar va veure que la seva àvia no hi era i que algú ocupava el seu lloc. El llop en veure-la li digué: <<>>, però la Caputxeta molt llesta respongué: <<>>. El llop sense saber què respondre va dir-li: - Sí, sóc la Pili, però nena quins ulls més grans que tens! - va dir per distreure-la.- Són per veure coses que ningú pot veure - respongué la Caputxeta, pensant que si li feia preguntes li respondria d’una manera directa.- I quin nas més gros que tens! - digué el llop.- És per olorar la pudor que fan algunes persones! - cridà la Caputxeta perquè algun policia, amb sort, la sentís.- I quines orelles tan grans que tens!- Són per escoltar els altres millor! - respongué cridant sense tenir ni idea del que deia.- I quina veu tan potent que tens Caputxeta!
- És per cridar quan més ho necessito, aaaaaaahh!!!De sobte entrà la policia i en veure que el llop es llançava cap a la Caputxeta, van saltar a sobre seu, li posaren les manilles i directe a la presó de la ciutat. Aixó sí, abans passà per un cirurgià per obrir-li la panxa, perquè sortís, encara viva, l’àvia de la Caputxeta Vermella.Des d’aquell dia, aquesta nena ja no es fia tant de la gent, ni tant sols de la seva àvia, per això quan va a visitar-la tenen una frase per identificar-se, que diu més o menys així << àvia portes calces?>> i la resposta és: <<>>. Crec, no ho sé, ja que ni a mi m’ho han volgut explicar.Respecte al nen que la va entretenir, s’ha descobert que era el còmplice del llop i a l’escola, al dia següent li van posar una amonestació de les grosses. I conte contat, ja s’ha acabat.
- És per cridar quan més ho necessito, aaaaaaahh!!!De sobte entrà la policia i en veure que el llop es llançava cap a la Caputxeta, van saltar a sobre seu, li posaren les manilles i directe a la presó de la ciutat. Aixó sí, abans passà per un cirurgià per obrir-li la panxa, perquè sortís, encara viva, l’àvia de la Caputxeta Vermella.Des d’aquell dia, aquesta nena ja no es fia tant de la gent, ni tant sols de la seva àvia, per això quan va a visitar-la tenen una frase per identificar-se, que diu més o menys així << àvia portes calces?>> i la resposta és: <<>>. Crec, no ho sé, ja que ni a mi m’ho han volgut explicar.Respecte al nen que la va entretenir, s’ha descobert que era el còmplice del llop i a l’escola, al dia següent li van posar una amonestació de les grosses. I conte contat, ja s’ha acabat.
Raquel Pérez Román 2nC
Caputxeta Vermella
Hi havia una vegada una noia que es deia Marta, però li deien més caputxeta vermella, ja que sempre en portava una. Vivia als afores de la ciutat amb la seva mare.
Un dia la seva mare li va dir que anés a veure la seva àvia. Ella sempre hi anava 4 dies a la setmana, dilluns, dimecres, divendres i dissabte. Aquell dia, com que era el seu sant, li havia de portar com a excepció uns dolços.
Quan va arribar a la residència d’avis, es va apropar una nova metgessa, li va preguntar el nom i a qui buscava, ella li va contestar - Em dic Marta i vinc a veure a la meva àvia Dionisia per portar-li uns dolços de crema, ja que avui és el seu sant – va dir la caputxeta. La metgessa li va dir que a causa d’un escapament d’aigua van haver de traslladar tots els avis a la 3ª planta. La metgessa va afegir que hauria de fer una mica d’exercici, ja que l’ascensor no funcionava.
La caputxeta, tota contenta, va pujar fins la tercera planta, va veure que no hi havia ningú, va començar a mirar per les habitacions i va veure la metgessa. La metgessa la va arrossegar fins una habitació per aconseguir diners de la nena.
L’àvia, com que va veure que tardava molt, va cridar al primer senyor que va veure al passadís, que era un senyor de la neteja i li va dir que anés a buscar la seva néta. Ell, guiat per la seva intuïció va arribar a l’habitació fosca, va estabornir la metgessa i va salvar la caputxeta.
La caputxeta mai més va tenir problemes a la residència i van dur la metgessa a la presó.
Hi havia una vegada una noia que es deia Marta, però li deien més caputxeta vermella, ja que sempre en portava una. Vivia als afores de la ciutat amb la seva mare.
Un dia la seva mare li va dir que anés a veure la seva àvia. Ella sempre hi anava 4 dies a la setmana, dilluns, dimecres, divendres i dissabte. Aquell dia, com que era el seu sant, li havia de portar com a excepció uns dolços.
Quan va arribar a la residència d’avis, es va apropar una nova metgessa, li va preguntar el nom i a qui buscava, ella li va contestar - Em dic Marta i vinc a veure a la meva àvia Dionisia per portar-li uns dolços de crema, ja que avui és el seu sant – va dir la caputxeta. La metgessa li va dir que a causa d’un escapament d’aigua van haver de traslladar tots els avis a la 3ª planta. La metgessa va afegir que hauria de fer una mica d’exercici, ja que l’ascensor no funcionava.
La caputxeta, tota contenta, va pujar fins la tercera planta, va veure que no hi havia ningú, va començar a mirar per les habitacions i va veure la metgessa. La metgessa la va arrossegar fins una habitació per aconseguir diners de la nena.
L’àvia, com que va veure que tardava molt, va cridar al primer senyor que va veure al passadís, que era un senyor de la neteja i li va dir que anés a buscar la seva néta. Ell, guiat per la seva intuïció va arribar a l’habitació fosca, va estabornir la metgessa i va salvar la caputxeta.
La caputxeta mai més va tenir problemes a la residència i van dur la metgessa a la presó.
Roger de Pedro Jové 2nC
El llop Poky
Hi havia una vegada, en una cova de la muntanya, una lloba i el seu fill.
Un dia, la mare llop li va dir al seu fill que li portés un filet i una mica de llet a la seva àvia que estava a la caseta del llac. El dia següent ben d’hora al matí, el llop va sortir cap a casa l’àvia, va passar per un pont, per una vall, per la ciutat, fins arribar al bosc on hi havia el llac. El llop, que es deia Poky, va recordar que la seva mare li havia dit que no s’entretingués però a ell li agradaven molt les papallones i en va veure una i la va seguir. Va seguir-la i seguir-la, fins que va veure una nena molt estranya i de cop i volta la nena li va dir:
-Hola, jo sóc la caputxeta, i tu?
-Jo em dic Poky i sóc un llop.-va respondre.
-On vas amb aquest cistell?-va preguntar la nena.
-A casa la meva àvia.-va dir Poky.-Tu saps per on s’hi va?
-És clar, per aquest camí d’aquí.-va dir ella.
-Moltes gràcies, caputxeta. Ja ens veurem.-va dir el llop.
Poky va anar cap allà, pel camí que li havia dit la nena.
La caputxeta, però, va anar a casa de l’àvia també, però, per un camí més curt. Quan arribà la caputxeta a casa de l’àvia, li va dir que era una nena perduda, l’àvia la va fer passar però com que tenia tanta gana, se la va menjar. Al cap de 5 minuts va arribar en Poky i li va dir:
-Hola, àvia sóc jo. Obre la porta.
-La porta és oberta.-digué l’àvia llop.
Un dia, la mare llop li va dir al seu fill que li portés un filet i una mica de llet a la seva àvia que estava a la caseta del llac. El dia següent ben d’hora al matí, el llop va sortir cap a casa l’àvia, va passar per un pont, per una vall, per la ciutat, fins arribar al bosc on hi havia el llac. El llop, que es deia Poky, va recordar que la seva mare li havia dit que no s’entretingués però a ell li agradaven molt les papallones i en va veure una i la va seguir. Va seguir-la i seguir-la, fins que va veure una nena molt estranya i de cop i volta la nena li va dir:
-Hola, jo sóc la caputxeta, i tu?
-Jo em dic Poky i sóc un llop.-va respondre.
-On vas amb aquest cistell?-va preguntar la nena.
-A casa la meva àvia.-va dir Poky.-Tu saps per on s’hi va?
-És clar, per aquest camí d’aquí.-va dir ella.
-Moltes gràcies, caputxeta. Ja ens veurem.-va dir el llop.
Poky va anar cap allà, pel camí que li havia dit la nena.
La caputxeta, però, va anar a casa de l’àvia també, però, per un camí més curt. Quan arribà la caputxeta a casa de l’àvia, li va dir que era una nena perduda, l’àvia la va fer passar però com que tenia tanta gana, se la va menjar. Al cap de 5 minuts va arribar en Poky i li va dir:
-Hola, àvia sóc jo. Obre la porta.
-La porta és oberta.-digué l’àvia llop.
En Poky en veure un tros de sabata, al terra, va preguntar-li a l’àvia:
-Que has menjat avui?
-Una nena que anava de vermell, com que estava perduda…-va dir l’àvia llop.
En Poky entre somriure i somriure va dir-li que tots els llops no canviran mai. El filet i la llet se’ls va menjar en Poky.
I VET AQUÍ UN LLOP, I VET AQUÍ UN GAT,
AQUEST CONTE S’HA ACABAT.
-Que has menjat avui?
-Una nena que anava de vermell, com que estava perduda…-va dir l’àvia llop.
En Poky entre somriure i somriure va dir-li que tots els llops no canviran mai. El filet i la llet se’ls va menjar en Poky.
I VET AQUÍ UN LLOP, I VET AQUÍ UN GAT,
AQUEST CONTE S’HA ACABAT.
Laura Giménez González 2C
dimarts, 26 de febrer del 2008
Amor en la Biblioteca
El Blog de Poesia Infantil i Juvenil que està elaborat per La Biblioteca Municipal de Cocentaina, ens ha regalat Amor en la biblioteca, un poesia de l’autora argentina Liliana Cinetto traduïda al català per Dolors Insa, que pertany al llibre 20 poemas de amor y un cuento desesperado.
A continuació podeu llegir el poema original. La seva traducció al català la podeu llegir al Blog de Poesia Infantil i Juvenil
Cuentan que cuentan que había
una vez una princesa
que vivía en un estante
de una vieja biblioteca.
Su casa era un cuento de hadas,
que casi nadie leía,
que estaba entre un diccionario
y un libro de poesías.
Solamente algunos chicos
acariciaban sus páginas
y visitaban a veces
su palacio de palabras.
Desde la torre más alta,
suspiraba la princesa.
Lágrimas de tinta negra
deletreaban su tristeza.
Es que ella estaba aburrida
de vivir la misma historia
que de tanto repetir
se sabía de memoria:
la bruja que la hechizaba
por envidiar su belleza
y el príncipe rescatándola
y casándose con ella.
Cuentan que cuentan que un día
justo en el último estante
alguien encontró otro libro
que no había visto antes.
Al abrir con suavidad
sus hojas amarillentas
salió un capitán pirata
que estaba en esa novela.
Asomada entre las páginas
la princesa lo miraba.
Él dibujó una sonrisa
sólo para saludarla.
Y tarareó la canción
que el mar le canta a la luna
y le regaló un collar
hecho de algas y espuma.
Sentado sobre un renglón.
el pirata, cada noche,
la esperaba en una esquina
del capítulo catorce.
Ella subía en silencio
una escalera de sílabas
para encontrar al pirata
en la última repisa.
Y se quedaban muy juntos
hasta que salía el sol,
oyendo el murmullo tibio
del mar, en un caracol.
Cuentan que cuentan que en mayo
los dos se fueron un día
y dejaron en sus libros
varias páginas vacías.
Muchos otros personajes
ofendidos protestaban:
-Las princesas de los cuentos
no se van con los piratas.
Pero ellos ya estaban lejos,
muy lejos, en alta mar
y escribían otra historia
conjugando el verbo amar.
El pirata y la princesa
aferrada al brazo de él
navegan por siete mares
en un barco de papel.
Josep Palau i Fabre
Josep Palau i Fabre, a mort el 23 de febrer a Barcelona, on va néixer el 21 d'abril de 1917, era narrador, dramaturg, assagista, traductor i una de les principals figures en el desenvolupament de la literatura catalana de postguerra, arran de la fundació, el 1944, de la revista 'Poesia' i de l'editorial La Sirena.
Era també un dels màxims especialistes del món sobre la vida i obra de Pablo Picasso, artista a qui va conèixer durant la seva estada de 15 anys a París (França), i sobre el qual va escriure 20 títols, sobretot d'assaig, que es van traduir a una desena de llengües.
Després de cursar estudis de Filosofia a la Universitat de Barcelona (UB), el 1945 va obtenir una beca del Govern francès per estudiar un any a París, on va viure 15 anys. Allà va acabar la seva obra poètica 'Poemes de l'Alquimista' (1936-1950) i va començar a escriure obres de teatre, com 'La Caverna' i el cicle 'Teatre de Don Joan'.
Precisament, l'11 de febrer es va presentar a la Fundació Palau i Fabre de Caldes d'Estrac (Maresme) la representació teatral del seu text 'Don Juan. Príncep de les Tenebres', fins al 23 de març al Teatro Español, sota la direcció d'Hermann Bonnín. Tot i que estava previst, Palau i Fabre no va assistir a la presentació perquè va ingressar aquest mateix dia a l'Hospital de la Vall d'Hebron.
En 1952, tota la seva obra poètica --'Balades amarguis' (1942), 'L'aprenent de poeta' (1943), 'Càncer' (1945) i 'Imitació de Rosselló-Pòrcel' (1945)-- es va publicar per primera vegada i de manera clandestina en el volum 'Poemes de l'Alquimista', del qual es van fer 11 edicions i traduccions a l'anglès, suec, versió bilingüe castellà-català i braille.
diumenge, 10 de febrer del 2008
CENTENARI DEL NAIXEMENT DE MERCÈ RODOREDA
Aquest any 2008 es commemora el centenari del naixement de l'escriptora Mercè Rodoreda. La Fundació Mercè Rodoreda, l'Institut Ramon Llull i la Institució de les Lletres Catalanes han organitzat diverses activitats: exposicions, rutes literàries, espectacles, activitats educatives, etc.
Si en voleu saber més consulteu la pàgina web següent: http://www.anyrodoreda.cat/.
I per fer-ne un primer tastet podeu veure l'exposició virtual que ha preparat Lletra (UOC):
Algunes de les obres més rellevants i traduïdes de Rodoreda són:
Aloma (1938 i 1969)
La plaça del diamant (1962)
El carrer de les camèlies (1966)
Mirall trencat (1974)
US N'ACONSELLEM LA LECTURA!!!!
dissabte, 9 de febrer del 2008
Najat El Hachmi guanyadora del Premi Ramon Llull 2008
Najat El Hachmi (Nador, Marroc, 1979) ha guanyat el Premi Ramon Llull d'enguany amb la novel·la L'últim patriarca, en què s'explica la confrontació d'un immigrant marroquí i la seva filla, establerts a Catalunya, davant el canvi cultural i adaptació d'aquesta a la societat que l'envolta. Najat El Hachmi ja va publicar el 2004 l'obra autobiogràfica Jo també sóc catalana.
Per ampliar la informació, aquí teniu diversos enllaços:
Miguel Poveda i Maria Mercè Marçal
Desglaç és el títol del disc que Miguel Poveda (http://www.miguelpoveda.com/index_cat.php) va enregistrar el 2005. Consta de diversos poemes musicats de poetes catalans, com ara: A mos bescantadors de Jacint Verdaguer, No et veuré més de Joan Margarit, Final! de Joan Brossa, etc.
A l'enllaç següent podreu escoltar i veure les imatges que acompanyen el poema Cançó del bes sense port de Maria Mercè Marçal:
Cançó del bes sense port
L'aigua roba gessamins
al cor de la nit morena.
Blanca bugada de sal
pels alts terrats de la pena.
Tu i jo i un bes sense port
com una trena negra.
Tu i jo i un bes sense port
en vaixell sense bandera.
El corb, al fons de l'avenc,
gavines a l'escullera.
Carbó d'amor dins dels ulls
com una trena negra.
Carbó d'amor dins dels ulls
i els ulls dins de la tristesa.
La tristesa dins la mar,
la mar dins de la lluna cega.
I la lluna al grat del vent
com una trena negra.
Maria Mercè Marçal (1952-1998)
Sal oberta (1998)
divendres, 8 de febrer del 2008
EL MERCADER DE VENÈCIA
Una de les lectures del llibre de llengua catalana ha estat El mercader de Venècia de Shakespeare. La gran majoria coneixia la història d'amor de Romeu i Julieta, i això va fer que la lectura els cridés l'atenció, tot i que la temàtica és ben diferent. La història (fragmentada) s'acaba amb el final del judici. Shylock, el personatge jueu, no rep la lliura de carn que reclamava a Antonio amb afany venjatiu, i ara ens mostra les seves cavil·lacions en forma de monòleg escrits pels nostres alumnes de segon d'ESO. Gaudiu de la lectura.
Marc Priego González (2nD)
Encara no sé perquè ho vaig fer, allò. De fet ho podia haver discutit pacíficament amb l’Antonio i no haver arribat fins a aquest extrem. Ara, per culpa de la meva impaciència i còlera tots m’han pres per un assassí. Hauria de donar gràcies a la justícia que m’ha perdonat dels meus pecats com a jueu, prefereixo pagar la multa i ser lliure que estar empresonar i sense cap possessió. Mai més tornaré a fer aquest tipus d’acte, per bé o per mal. I vosaltres, què en penseu?
Nil Ali Ciurana i Dani Muguerza Guevara (2nB)
Quina ràbia, com és possible que aquest beneit m’hagi guanyat, a mi, després d’haver fet un tracte amb ell, com pot ser? No ho entenc! Si no fos per aquesta Pòrcia hauria guanyat jo. El jutge no va fer justícia i a Venècia es fa justícia, no ho entenc. No hauria fet un bon negoci traient-li una lliura de carn, perquè després què en faria d’un tros de carn? No estic d’acord que em prenguin tots els meus béns i a sobre que li donin a un cristià. Prefereixo destrossar-los abans que el tingui un cristià. I donar-los al govern em posa dels nervis.
Marc Priego González (2nD)
Encara no sé perquè ho vaig fer, allò. De fet ho podia haver discutit pacíficament amb l’Antonio i no haver arribat fins a aquest extrem. Ara, per culpa de la meva impaciència i còlera tots m’han pres per un assassí. Hauria de donar gràcies a la justícia que m’ha perdonat dels meus pecats com a jueu, prefereixo pagar la multa i ser lliure que estar empresonar i sense cap possessió. Mai més tornaré a fer aquest tipus d’acte, per bé o per mal. I vosaltres, què en penseu?
Nil Ali Ciurana i Dani Muguerza Guevara (2nB)
Quina ràbia, com és possible que aquest beneit m’hagi guanyat, a mi, després d’haver fet un tracte amb ell, com pot ser? No ho entenc! Si no fos per aquesta Pòrcia hauria guanyat jo. El jutge no va fer justícia i a Venècia es fa justícia, no ho entenc. No hauria fet un bon negoci traient-li una lliura de carn, perquè després què en faria d’un tros de carn? No estic d’acord que em prenguin tots els meus béns i a sobre que li donin a un cristià. Prefereixo destrossar-los abans que el tingui un cristià. I donar-los al govern em posa dels nervis.
Alba Aljarilla Medina (2nD)
Els jueus no ens accepten moltes vegades, pel simple fet de ser jueus. Hem de ser forts amb aquesta societat que no ens accepta. Penso que no hauria de ser així, no se’ns pot discriminar sense saber com som, ni com ens sentim i sense conèixer-nos de res no tenen dret a insultar a ningú. Aquest menyspreu m’ha fet reaccionar d’aquesta manera he aguantat a Antonio com m’insultava tots els dies, com m’ ha escopit en els meus vestits de jueu, etc. Només volia venjança per haver-me tractat d’aquesta manera.
Marc Serrano Soler (2nD)
He estat dolent… No hauria d’haver-me obsessionat tant amb l’Antonio, no ho he fet bé.
El càstig que he rebut, el tinc ben merescut, ja ho crec que sí, a més podria haver fet un gran negoci, però els ulls de l’odi no m’han deixat pensar amb seny.
Tres vegades el valor del pagaré! Quina gran quantitat…. Mala sort!
Però si ho miro per el costat bo, he apres que no s’ha de pensar amb maldat, i s’ha de ser bondadós per molt que et costi, sí!
L’Antonio m’ha ensenyat a ser bo, qui ho diria això….
Això de les incomprensions entre les races,cultures i religions, m’ha portat problemes, i greus… molt greus….
He de superar aquestes incomprensions… al cap i a la fi he acabat fent amistat amb l’Antonio, qui ho diria, doncs l’ajudaré a començar els seus negocis de mercader.
El càstig que he rebut, el tinc ben merescut, ja ho crec que sí, a més podria haver fet un gran negoci, però els ulls de l’odi no m’han deixat pensar amb seny.
Tres vegades el valor del pagaré! Quina gran quantitat…. Mala sort!
Però si ho miro per el costat bo, he apres que no s’ha de pensar amb maldat, i s’ha de ser bondadós per molt que et costi, sí!
L’Antonio m’ha ensenyat a ser bo, qui ho diria això….
Això de les incomprensions entre les races,cultures i religions, m’ha portat problemes, i greus… molt greus….
He de superar aquestes incomprensions… al cap i a la fi he acabat fent amistat amb l’Antonio, qui ho diria, doncs l’ajudaré a començar els seus negocis de mercader.
Mario González Ortega (2nD)
Em sento malament pel que he fet … pel que li he fet passar a l’Antonio, no li hauria d’haver fet firmar mai el pagaré … és una bogeria … em penedeixo del que he fet.
Però és que li tinc tan d’odi a l’Antonio … és un maleït … em va humiliar davant dels comerciants i això és una cosa que no es perdona fàcilment. Em va dir usurer ... mal lladre.
Però he après la lliçó … he superat les incomprensions que hi ha entre les races ... entre les cultures ... entre les religions ... i he après a comprendre els demés i ells també hauran après la lliçó, que no m’han de jutjar d’una altra manera per ser d’una altra religió, ja que els jueus tenim els mateixos drets i les mateixes obligacions que els cristians.
Però és que li tinc tan d’odi a l’Antonio … és un maleït … em va humiliar davant dels comerciants i això és una cosa que no es perdona fàcilment. Em va dir usurer ... mal lladre.
Però he après la lliçó … he superat les incomprensions que hi ha entre les races ... entre les cultures ... entre les religions ... i he après a comprendre els demés i ells també hauran après la lliçó, que no m’han de jutjar d’una altra manera per ser d’una altra religió, ja que els jueus tenim els mateixos drets i les mateixes obligacions que els cristians.
Oriol Ortiz Vidal (2nD)
Hauria d’haver acceptat des de bon principi l’oferta de nou mil monedes d’or, si hagués pensat una mica més amb les lleis potser me n’hauria adonat; encara que si hagués acceptat les nou mil monedes, en un moment o altre hauria aparegut aquell advocat i m’hauria esguerrat els plans. Però potser vaig ser una mica massa dur amb Antonio? Tant se val, el judici ja s’ha acabat, ara buscaré una altra manera de venjar-me d’Antonio i de Bassanio d’una manera més legal.
Sara Miquel Monleón (2nD)
Quan Shylock surt del judici se'n va cap a casa pensant:
Encara sort que quan l'Antonio m'ha vist tan enfadat ha reflexionat. Encara que no estic d'acord amb tot el que m'ha arribat a dir, a fer...
Tot el que he fet no ha estat bé, però es mereixia que l'escarmentés. Crec que em vaig passar amb allò de la lliura de carn, si li hagués pres estaria condemnat i em prendrien tots els béns.
Penso que no m'he de capficar tant per ser jueu, sóc com sóc i punt.
Estic content que l'Antonio em consideri el seu SOCI.
Encara sort que quan l'Antonio m'ha vist tan enfadat ha reflexionat. Encara que no estic d'acord amb tot el que m'ha arribat a dir, a fer...
Tot el que he fet no ha estat bé, però es mereixia que l'escarmentés. Crec que em vaig passar amb allò de la lliura de carn, si li hagués pres estaria condemnat i em prendrien tots els béns.
Penso que no m'he de capficar tant per ser jueu, sóc com sóc i punt.
Estic content que l'Antonio em consideri el seu SOCI.
Lara Fariñas Calero i Ainoa Alzuria Vera (2nB)
SHYLOCK._ (de tornada a casa després del judici) Em sento pitjor que abans, ningú ha entès que no volia matar a cap persona, només volia venjar-me d’aquest home insolent! Es passava la vida menyspreant-me, dient-me gos, ficant-se amb la meva religió... i a sobre de no complir el tracte surt guanyant ell.
Ara tots pensen que sóc malvat, però no veuen que molta gent com jo és insultada i humiliada. Estic segur que tant l’advocat com el jutge eren cristians. Quina ràbia! Es creuen superiors als jueus, però no els fa vergonya venir a demanar-nos diners. Aquesta vegada me l’han jugada però juro que cap cristià rebrà diners per part meva. Espero que algun dia no hi hagi diferències ni injusticíes entre races, cultures i religions. I que tots ens respectem.
Ara tots pensen que sóc malvat, però no veuen que molta gent com jo és insultada i humiliada. Estic segur que tant l’advocat com el jutge eren cristians. Quina ràbia! Es creuen superiors als jueus, però no els fa vergonya venir a demanar-nos diners. Aquesta vegada me l’han jugada però juro que cap cristià rebrà diners per part meva. Espero que algun dia no hi hagi diferències ni injusticíes entre races, cultures i religions. I que tots ens respectem.
Míriam Nieto Collado (2nB)
Ai! Com cal la comprensió entre les races, les cultures i les religions! Per què hi ha gent que només es preocupa d’insultar la gent per ser d’un altre país? Que potser es pensen que els altres no sentim, ni pensem ni tenin els mateixos sentiments que les altres persones del món? Hi hauria d’haver respecte entre totes les persones i no perdre el respecte cap a l’altre en cap moment.
No he de menysprear la gent per la simple raó que sigui d’un altre color o d’una religió. Si una raça no respecta l’altra, l’última tampoc ho farà i cap de les dues es podrà queixar encara que això no hauria de ser així: hauria d’existir la tolerància, la igualtat i el respecte en primer lloc. No hauria d’oblidar cap d’aquestes coses. Jo em queixo de que Antonio m'ha menspreat i m'ha insultat. No l'he respectat ni ell a mi, només perquè jo soc jueu i ell cristià.
Si jo no hagués estat tant abaix i hagués pensat en la tolerància abans d'acceptar la lliura de carn, no hagués pensat només en venjança... Tot hauria anat millor.
No he de menysprear la gent per la simple raó que sigui d’un altre color o d’una religió. Si una raça no respecta l’altra, l’última tampoc ho farà i cap de les dues es podrà queixar encara que això no hauria de ser així: hauria d’existir la tolerància, la igualtat i el respecte en primer lloc. No hauria d’oblidar cap d’aquestes coses. Jo em queixo de que Antonio m'ha menspreat i m'ha insultat. No l'he respectat ni ell a mi, només perquè jo soc jueu i ell cristià.
Si jo no hagués estat tant abaix i hagués pensat en la tolerància abans d'acceptar la lliura de carn, no hagués pensat només en venjança... Tot hauria anat millor.
Marta Aragón Martin (2nD)
Estic penedit d’haver-me deixat encegar per l’odi cap a l’Antonio, el mateix que ell em tenia a mi i que ara jo li he tornat a ell.
No hauria d’haver arribat tant lluny en el meu desig perquè es faci justícia i hauria d’haver buscat una solució més raonable per poder cobrar el deute que tenia l’Antoni amb mi.
També em penedeixo d’haver-lo menyspreat i m’he adonat que no hi ha d’haver conflictes per les diferents religions de les altres persones.
No hauria d’haver arribat tant lluny en el meu desig perquè es faci justícia i hauria d’haver buscat una solució més raonable per poder cobrar el deute que tenia l’Antoni amb mi.
També em penedeixo d’haver-lo menyspreat i m’he adonat que no hi ha d’haver conflictes per les diferents religions de les altres persones.
David Álvarez Vega i David Sánchez Ramírez (2nB)
Ah, jo que pensava que tothom era cruel amb mi, jo que creia que tenia la raó , i ara m'adono que m’he convertit en allò que tant odiava, m'he fet dolent sense escrúpols per culpa de la crueltat amb què em tractaven, però potser és culpa meva perquè em vaig deixar induir pels que m'atacaven...Però que dic, No no i no! va ser culpa d'ell, de l’Antonio encara que potser, sí que em vaig passar una mica . Però ara jo m'he adonat del meu error i ... espero que l'Antonio també se n’hagi adonat, ara sóc un soci seu, un company, un amic, res no em tornarà a convertir en el que tan odio, d'allò que em penedeixo d'haver estat, mai més ho tornaré a ser!
Elia Romero Salón (2nD)
Tot el que havia fet fins ara havia estar jutjar l’Antonio. La seva generositat i amabilitat d'ara no s’assemblen gens ni mica a les d’abans. Pot ser que el fet d’haver-lo jutjat abans perquè em donés una lliura de la seva carn ha donat resultat; i ara tinc un bon amic cristià. Ell ja no em podrà tractar malament ni jutjar-me per ser jueu, ara som amics, millor dit socis, jo li deixo els diners per portar embarcacions d'una banda a l'altra i a canvi em dóna la meitat dels beneficis que obté. Ara ell ja no podrà parlar malament de mi, perquè no som enemics.
Totes les preguntes que em feia: que si tinc els mateixos sentiments que un cristià, que si jo també em poso malalt, que si nosaltres no tenim cor, que si m'ensenyaven a ser dolent jo seria dolent...., ara al ser socis ningú em pot jutjat que no sóc cristià i a més el negoci al judici ha estat bé perquè si li hagués tallat la lliura de carn i s'hagués caigut una gota de sang estaria mort pel Dux, i ho hagués perdut tot: la casa, el mobiliari, la família... Si crec que tot això d'ara canviarà alguna cosa.
Totes les preguntes que em feia: que si tinc els mateixos sentiments que un cristià, que si jo també em poso malalt, que si nosaltres no tenim cor, que si m'ensenyaven a ser dolent jo seria dolent...., ara al ser socis ningú em pot jutjat que no sóc cristià i a més el negoci al judici ha estat bé perquè si li hagués tallat la lliura de carn i s'hagués caigut una gota de sang estaria mort pel Dux, i ho hagués perdut tot: la casa, el mobiliari, la família... Si crec que tot això d'ara canviarà alguna cosa.
diumenge, 3 de febrer del 2008
Billet d'anada
Hola,
“Bitllet d’anada” és el títol de l’activitat de lectura que hem iniciat un grup de segon i un grup de 1r d’ESO a l’hora de català.
Fins ara la lectura era obligatòria: tot l’alumnat llegia el mateix llibre –obligatori- i es feien activitats de comprensió lectora, vocabulari, ... sobre el llibre. Això té uns avantatges: una sola activitat per a tots, fàcil control per part de la professora per saber si l’alumnat es va llegint el llibre o no, ... Però també té uns inconvenients: el llibre no agrada a tots per igual, la lectura es converteix en una obligació.
Amb l’objectiu d’aconseguir el gaudi en la lectura i, seguint experiències d’altres centres, aquest segon trimestre hem iniciat una nova experiència que en síntesi és la següent:
- L’hora de biblioteca es fa a la biblioteca del centre.
- Cada alumne/a escull el llibre que vol, l’agafa en préstec, i el llegeix fins allà on el llibre li demana.
- Això vol dir que, si un llibre no agrada es pot retornar sense acabar-lo de llegir i cercar un nou llibre.
- Com a treball només cal emplenar una senzilla fitxa d’un quadernet amb les dades bàsiques del llibre: Títol, autor, editorial, què ha cridat l’atenció a l’hora d’agafar-lo. Un cop llegit, i abans de retornar-lo cal dir fins a quina pàgina s’ha arribat i si el llibre el recomanaríem o no, a qui i perquè.
En un altre moment us explicaré el perquè del títol “Bitllet d’anada”.
Ara vull convidar a l’alumnat que participa en l’experiència a que us expliqui en aquest bloc les seves experiències amb els llibres.
Pilar López
dijous, 31 de gener del 2008
Setmana de BCNegra
Si és febrer i es parla de narrativa negra criminal, estem a Barcelona.Una vegada més, la capital de la novel·la negra europea.
Els clubs de lectura dels centres d'educació secundària de la ciutat segueixen tenint una participació molt activa en BCNegra, amb una aproximació a l'obra de Jordi Sierra i Fabra, el flamant Premi Nacional de literatura juvenil, i també a Wendy, la primera mossa d' esquadra protagonista de la narrativa negra criminal, creada per Andreu Martín. Els autors de "L’assassí del sergent Pepper's" i "La nit que Wendy va aprendre a volar" conversen amb els participants dels clubs de lectura creats en els centres de secundària de la ciutat .
L'IES l'Alzina participa amb dos clubs de lectura, un per cada llibre dels proposats.
M. José Sogas
La maleta de Tintín
A la biblioteca teniu una col·lecció de Les aventures de Tintín, disponible fin el 20 de febrer.
La teniu tan per llegir-la a la biblioteca com per portar-la a les aules.
Una bona ocasió perquè l'alumnat conegui Georges Remi de pseudònim Hergé.
dilluns, 21 de gener del 2008
divendres, 18 de gener del 2008
Els còmics
Persépolis
La dibujante Marjane Satrapi (Rasht, Irán, 1969; afincada en París desde mediados de los ochenta), autora de la ácida visión de la caída del Sha y la revolución islámica contenida en el exitoso álbum Persépolis, recibirá en Premià de Dalt (Maresme) el XIII Premio Internacional de Humor Gato Perich. El jurado, que emitió su veredicto el miércoles, está integrado por representantes de los principales diarios catalanes.
http://www.guiadelcomic.com/comics/persepolis.htm
MAUS
Uno de los acontecimientos más fuertes históricamente, que vivió la humanidad en el siglo XX es, sin duda alguna, el holocausto sufrido por los judíos durante la 2a. Guerra Mundial. Todo un pueblo, toda una raza, trata desde entonces de superar las consecuencias y traumas que esto trajo aparejado.
Art Spiegelman es uno de ellos. Nacido en Suiza al final de la guerra, sus padres y él se fueron a vivir a Estados Unidos siendo él apenas un bebé. En 1968 su madre se suicida y lo deja aún con más conflictos existenciales. No entiende a su padre ni su forma de ser. Cuando, años más tarde, Art se convierte en artista decide plasmar la historia de su padre en comic y, de esta manera, tratar de sublimar su propia vida.
http://www.geocities.com/Athens/Agora/1028/Maus/Maus.html
Paracuellos
Paracuellos recrea anécdotas e historias de la vida diaria de los niños que vivían en los hogares de Auxilio Social en la postguerra franquista. Se trataba de una especie de orfanatos donde iban a parar los niños que habían quedado total o parcialmente desamparados a causa de la guerra civil (porque habían quedado sin parientes o porque los familiares vivos no podían mantenerlos).
http://www.guiadelcomic.com/comics/paracuellos.htmTots aquests còmics estan disponibles a la biblioteca.
dimecres, 16 de gener del 2008
Biblioteca al vostre abast
Iniciem, a través d'aquest bloc, un nou camí de participació en les activitats que es duen a terme des de la Biblioteca de l'IES L'Alzina.
Es tracta que utilitzeu aquest espai per donar a conèixer les vostres idees i opinions sobre les lectures que tingueu entre mans i també com a canal per expressar literàriament les vostres creacions.
Benvinguts, doncs, i endavant...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)