Ara que s'acosta Sant Jordi és un bon moment per llegir poesia, sobretot poesia d'AMOR.
Aquest amor
Aquest amor que fa un any em va prendre
i mai no he dit i en silenci em prospera,
pense sovint que ha de matar-me un dia.
Car el secret, que gelosament guarde,
arriba més enllà del sentiment,
i el pensament l´ha habitat i poblat.
Aquest amor...:
No puc ja més, repetiria encara;
però l´amor no em deixa mai, cruel,
i em trobe a gust dessota el seu domini,
sabent, com sé, que ha de matar-me un dia,
molt lentament, corcant-me a poc a poc.
La meua mort, mai espectacular,
m´ha d´arribar d´una lenta creixença:
va madurant a les meues entranyes,
exactament com madura l´amor.
Vicent A. Estellés
A veces
A veces
alguien te sonríe tímidamente en un supermercado
alguien te da un pañuelo
alguien te pregunta con pasión qué día es hoy en la
sala de espera del dentista
alguien mira a tu amante o a tu hombre con envidia
alguien oye tu nombre y se pone a llorar
A veces
encuentras en las páginas de un libro una vieja foto
de la persona que amas y eso te da un tremendo
escalofrío
vuelas sobre el Atlántico a más de mil kilómetros
por hora y piensas en sus ojos y en su pelo
estás en una celda mal iluminada y te acuerdas de un
día luminoso
tocas un pie y te enervas como una quinceañera
regalas un sombrero y empiezas a dar gritos.
A veces
una muchacha canta y estás trsite y la quieres
un ingeniero agrónomo te saca de quicio
una sirena te hace pensar en un bombero o en un
equilibrista
una muñeca rusa te incita a levantarle las faldas a tu
prima
un viejo pantalón te hace desear con furia y con
dulzura a tu marido
A veces
explican por la radio una historia ridícula y recuer-
das a un hombre que en vida fue tu amigo
disparan contra ti sin acertar y huyes pensando en
tu mujer y en tu hija
ordenan que hagáis esto o aquello y enseguida te
de quien no hace ni caso
hablan del tiempo y sueñas en una chica egipcia
apagan las luces de la sala y ya buscas la mano de tu
amigo.
A veces
esperando en un bar a que ella vuelva escribes un
poema en una servilleta de papel muy fino
hablan en catalán y quisieras de gozo o lo que sea
morder a tu vecina
subes una escalera y piensas que sería bonito que el
chico que te gusta te violara antes del cuarto
piso
repican las campanas y amas al campanero o al cura
o a Dios si es que existiera
miras a quien te mira y quisieras tener el poder ne-
cesario o para ordenar que en ese mismo instante
se detuvieran todos los relojes del mundo.
A veces
sólo a veces gran amor.
Jose Agustín Goytisolo
L'amor
no té paraules
té carícies
té gestos
té mirades
té deliris
té gemecs.
Per això
potser
la poesia
ve després.
Josep Piera
Dóna'm la mà
Dóna'm la mà
Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant
Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l'esguard lent del copsador distret.
Dóna'm la mà i arrecera la galta
Sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu
ens portaran la salabror que amara
a l'amor, tota cosa prop del mar
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d’amar
Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant
Joan Salvat-Papasseit
Horaris nocturns
Estic dormint amb tu i sento passar els trens.
Em travessen el front els llums de finestrelles
estripant el vellut blau fosc d'aquesta nit.
L'estona de silenci em deixa un llum vermell,
la nota a un pentagrama de cables i de vies
obscures i lluents. Estic dormint amb tu
i els sento com s'allunyen amb el soroll més trist.
Potser m'he equivocat no pujant en un d'ells.
Potser l'últim encert és -abraçat a tu-
deixar que tots els trens se'n vagin en la nit.
Joan Margarit
Inferno, V, 129
Dejan caer el libro, porque ya saben
que son las personas del libro.
(Lo serán de otro, el máximo,
pero eso qué puede importarles.)
Ahora son Paolo y Francesca,
no dos amigos que comparten
el sabor de una fábula.
Se miran con incrédula maravilla.
Las manos no se tocan.
Han descubierto el único tesoro;
han encontrado al otro.
No traicionan a Malatesta,
porque la traición requiere un tercero
y sólo existen ellos dos en el mundo.
Son Paolo y Francesca
y también la reina y su amante
y todos los amantes que han sido
desde aquel Adán y su Eva
en el pasto del Paraíso.
Un libro, un sueño les revela
que con formas de un sueño que fue soñado
en tierras de Bretaña.
Otro libro hará que los hombres,
sueños también, los sueñen.
Jorge Luis Borges
He descobert l'amor
He descobert l'amor.
D'enamorar-se així
sóc el primer.
Quin desesper,
quins dos espants
que se'm disputen!
No tiraré el barret al foc.
La cadira al mar sí.
Enric Casasses
Apaga aquests ulls meus...
Apaga aquests ulls meus: no deixaré de veure't,
si em tapes les orelles podré igualment sentir-te,
i podré sense peus anar vers tu
i sense boca podré encara conjurar-te.
Lleva'm els braços i t'agafaré
amb el meu cor com si fos una mà;
para'm el cor, bategarà el cervell;
i si al meu cervell tu cales foc,
llavors et portaré en la meva sang.
Rainer M. Rilke
Traduït de l'alemany per Joan Vinyoli
Jo em donaria a qui em volgués
Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n'adonés
d'aquest donar-me: com si ho fes
un jo de mi que m'ignorés.
Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de meu no me'n quedés
en el no meu que jo en rebés.
Jo em donaria per un bes,
per un de sol, pro que besés
i del besat em desbesés.
Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n'adonés:
com una almina que se'm fes.
Josep Palau i Fabre
Dits
Lleugera, s'iniciava
la pluja d'una nit.
Lleugers, es confiaven
els teus dits entre els meus dits.
Un instant menut d’adéu.
Oh, només per dos dies.
Em somreies a través
del llagrimeig que plovia
damunt el teu abric de cuir.
Tremolor dels bruscos túnels
per on te'm perds: cor confús,
aquesta nit faig engrunes
amb la traça del record
que tinc als dits. Buits dos dies,
van prémer l'ombra del toc
dels teus dits, quan te'm perdies.
Gabriel Ferrater
dilluns, 21 d’abril del 2008
VA DE FRASES FETES
Els alumnes de segon ens tornen a fer gaudir amb un reguitzell de redaccions farcides de les més diverses frases fetes. Bona lectura!
TEXT 1
Hi havien dues vegades un home que feia sortir de polleguera tothom. Quan estava dins d’un tren ple de gom a gom es feia pas entre la gent donant cops a tort i a dret i la gent no li podia dir res perquè era l’alcalde de la ciutat i era ell qui remenava les cireres. La gent treia foc pels queixals perquè l’acabaven d’escollir com a alcalde durant quatre anys. Un dia van decidir fer una manifestació i enviar-li un escrit explicant-li amb tots els ets i uts el mal tràngol que els estava fent passar. L’alcalde però, fugia d’estudi, els va dir que qui gosés queixar-se d’ell hauria begut oli. La gent, com que tenia por de perdre bous i esquelles, van fer la viu-viu, com si no hagués passat res. Però hi va haver un grup que no es va donar per vençut. Aquest grup, encapçalat per Amino Emtreusdepo Lleguera que era qui tallava el bacallà, va decidir pagar amb la mateixa moneda el que els havia fet l’alcalde. Dit d’una altra manera, fer-li pagar els plats trencats. Li van fer de tots colors, li van rebentar les canonades de l’aigua i del gas, li van tirar bombes fètides mentre estava passejant, etc. Al final l’alcalde va fugir cames ajudeu-me de la ciutat i els seus habitants van fer una festa per aquesta alegria.
Oriol Ortiz Vidal 2n D
TEXT 2
Eren les onze del matí, jo estava al llit esperant que passessin les hores per poder anar amb la meva amiga a un concert que se celebrava al centre del poble a les quatre de la tarda. En el moment menys esperat vaig escoltar que algú picava a la porta. Vaig aixecar-me i vaig anar corrents a obrir-la, era la Lara que anava fent la viu-viu, em va dir que tenia dos notícies, una freda i l’altra de calenta, va començar a explicar-me amb tots els ets i uts que ja li havien donat les entrades pel concert i com s’ho va fer per aconseguir-les. Jo vaig fugir d’estudi i vaig demanar-li la meva entrada per donar-li un cop d’ull, hi posava que el concert durava tres hores! Hi havia una foto d’un escenari preciós ple de gom a gom i, una vegada que m’havia fet il·lusions, la Lara, va posar fil a l'agulla i em va dir la notícia dolenta. Va començar a parlar que havia vist a la televisió l’home del temps, que anunciava pluges a la nostra ciutat. Llavors la cosa anava a mal borràs. A tort i a dret vaig preguntar-li si n’estava segura del que havia sentit. Va afirmar-ho amb el rostre molt decepcionat, i en aquell moment, tenia por de perdre bous i esquelles, no m’ho podia creure, estava tot molt preparat, i quan la meva mare se n’adonés, no em deixaria sortir de casa. Estàvem pensant en una solució, però ja era demanar la lluna en un cove. Vam fer un ciri trencat mentre passaven els minuts... Quan ja eren les dues, va començar a ploure, vam seure a la taula a dinar. Estàvem que trèiem foc pels queixals i vam pensar: ‘‘si fem figa... hem begut oli’’, era l’única oportunitat que tindríem per veure als nostres cantants preferits, i tan a prop de casa...! Aleshores, va aparèixer la meva mare per la porta, primer vam fer els ulls grossos però vam haver de comunicar-li aquests fets. Llavors, va dir que no hi hauria cap problema, que segur que ajornarien el concert per un altre dia i que no feia falta que agaféssim el paraigües perquè ens portaria amb el cotxe al centre comercial per anar a comprar roba. Vam arribar a misses dites i la Lara es va quedar a dormir a casa meva.
Marta Aragón Martín 2D
TEXT 3
Cada dia que passava, anava a mal borràs. Les coses no em sortien bé, feia sortir de polleguera a les meves amigues i a la meva família, llavors jo fugia d’estudi ràpidament. El meu germà gran pagava els plats trencats per culpa meva i s’empipava amb mi. I, jo fugia cames ajudeu-me. Un dia vaig anar de passeig per tranquil·litzar-me una mica. Vaig anar a un centre comercial, per distreure’m, però, estava ple de gom a gom.
A poc a poc m’anava adonant que no tot eren flors i violes, sinó que anava aprenent el pa que s’hi dóna a la vida.
Li vaig demanar a la meva mare diners, però, ella no em va fer ni cas. Em va dir que aconseguir diners era bufar i fer ampolles, i que jo era dura de clepsa. La meva mare em va explicar dos coses importants a la vida. M’ho va explicar d’una manera que jo vaig entendre una de freda i una de calenta.
Cada cop la meva mare i jo ens portàvem més bé, ja no treia foc pels queixals com abans.
La meva mare fins ara es posava una pedra al fetge, perquè jo li feia el gara-gara i li feia la guitza sovint.
A l’explicar-me les dos coses importants de la vida, jo havia après la lliçó i anava fent la viu-viu. Ara tant ella com jo érem felices i ens explicàvem les coses que ens passaven.
Anna Jiménez Yagüe 2n D
Text 4
La meva mare anava a mal borràs amb la feina, el meu germà feia les coses a tort i dret, el meu pare feia quatre dies que se’n havia anat de viatge per treball.
Jo ho passava una mica malament, perquè el meu germà em feia sortir de polleguera, per qualsevol cosa que digués o fes, i quan preguntava alguna cosa a ma mare fugia d’estudis volent dissimular que ho passava malament per l’absència del meu pare. De vegades per culpa del meu germà pagava els plats trencats i havia de sortir cames ajudeu-me.
Per destacar als estudis solia anar a la biblioteca que acostumava a estar plena de gom a gom, aquell dia no hi havia el llibre que volia, i me’n vaig anar traient foc pels queixals. Quan tornava a casa feia els ulls grossos per no haver-me de fixar gaire amb l’ambient.
L’endemà vaig fer misses dites a l’institut, i vaig anar a recuperar la classe perduda a l’hora del pati. Quan recuperava la classe al costat tenia un noi que em feia la garagara, perquè li donés la solució dels exercicis.
Quan tornava a casa vaig parlar amb el meu pare per telèfon, fins que no vaig tenir res més a dir-li. A l’entrar a casa ma mare em va dir una cosa freda i una de calenta. La meva mare demanava la lluna al cove, si pretenia que el pare tornés aviat. Aquell mateix dia una amiga em va trucar i em va dir que continuava donant-li voltes al tema que havíem parlat a classe i jo li vaig respondre que no hi havia més cera de la que crema, i que el professor ens donaria la resposta a la classe següent.
Al dia següent, tot va ser flors i violes per a tothom, inclús per ma mare, i el millor de tot és que el meu pare havia tornat a casa una setmana abans del que tenia previst, perquè va acabar els negocis aviat, i com que no tenia res més a fer va decidir tornar a casa i passar aquest dies amb família.
A la nit em van trucar la Paula i la Clàudia per explicar-me amb tots els ets i uts la boda de la seva cosina, que, al final, segons elles, havia estat un complet desastre.
Elia Romero Salón 2n D
TEXT 1
Hi havien dues vegades un home que feia sortir de polleguera tothom. Quan estava dins d’un tren ple de gom a gom es feia pas entre la gent donant cops a tort i a dret i la gent no li podia dir res perquè era l’alcalde de la ciutat i era ell qui remenava les cireres. La gent treia foc pels queixals perquè l’acabaven d’escollir com a alcalde durant quatre anys. Un dia van decidir fer una manifestació i enviar-li un escrit explicant-li amb tots els ets i uts el mal tràngol que els estava fent passar. L’alcalde però, fugia d’estudi, els va dir que qui gosés queixar-se d’ell hauria begut oli. La gent, com que tenia por de perdre bous i esquelles, van fer la viu-viu, com si no hagués passat res. Però hi va haver un grup que no es va donar per vençut. Aquest grup, encapçalat per Amino Emtreusdepo Lleguera que era qui tallava el bacallà, va decidir pagar amb la mateixa moneda el que els havia fet l’alcalde. Dit d’una altra manera, fer-li pagar els plats trencats. Li van fer de tots colors, li van rebentar les canonades de l’aigua i del gas, li van tirar bombes fètides mentre estava passejant, etc. Al final l’alcalde va fugir cames ajudeu-me de la ciutat i els seus habitants van fer una festa per aquesta alegria.
Oriol Ortiz Vidal 2n D
TEXT 2
Eren les onze del matí, jo estava al llit esperant que passessin les hores per poder anar amb la meva amiga a un concert que se celebrava al centre del poble a les quatre de la tarda. En el moment menys esperat vaig escoltar que algú picava a la porta. Vaig aixecar-me i vaig anar corrents a obrir-la, era la Lara que anava fent la viu-viu, em va dir que tenia dos notícies, una freda i l’altra de calenta, va començar a explicar-me amb tots els ets i uts que ja li havien donat les entrades pel concert i com s’ho va fer per aconseguir-les. Jo vaig fugir d’estudi i vaig demanar-li la meva entrada per donar-li un cop d’ull, hi posava que el concert durava tres hores! Hi havia una foto d’un escenari preciós ple de gom a gom i, una vegada que m’havia fet il·lusions, la Lara, va posar fil a l'agulla i em va dir la notícia dolenta. Va començar a parlar que havia vist a la televisió l’home del temps, que anunciava pluges a la nostra ciutat. Llavors la cosa anava a mal borràs. A tort i a dret vaig preguntar-li si n’estava segura del que havia sentit. Va afirmar-ho amb el rostre molt decepcionat, i en aquell moment, tenia por de perdre bous i esquelles, no m’ho podia creure, estava tot molt preparat, i quan la meva mare se n’adonés, no em deixaria sortir de casa. Estàvem pensant en una solució, però ja era demanar la lluna en un cove. Vam fer un ciri trencat mentre passaven els minuts... Quan ja eren les dues, va començar a ploure, vam seure a la taula a dinar. Estàvem que trèiem foc pels queixals i vam pensar: ‘‘si fem figa... hem begut oli’’, era l’única oportunitat que tindríem per veure als nostres cantants preferits, i tan a prop de casa...! Aleshores, va aparèixer la meva mare per la porta, primer vam fer els ulls grossos però vam haver de comunicar-li aquests fets. Llavors, va dir que no hi hauria cap problema, que segur que ajornarien el concert per un altre dia i que no feia falta que agaféssim el paraigües perquè ens portaria amb el cotxe al centre comercial per anar a comprar roba. Vam arribar a misses dites i la Lara es va quedar a dormir a casa meva.
Marta Aragón Martín 2D
TEXT 3
Cada dia que passava, anava a mal borràs. Les coses no em sortien bé, feia sortir de polleguera a les meves amigues i a la meva família, llavors jo fugia d’estudi ràpidament. El meu germà gran pagava els plats trencats per culpa meva i s’empipava amb mi. I, jo fugia cames ajudeu-me. Un dia vaig anar de passeig per tranquil·litzar-me una mica. Vaig anar a un centre comercial, per distreure’m, però, estava ple de gom a gom.
A poc a poc m’anava adonant que no tot eren flors i violes, sinó que anava aprenent el pa que s’hi dóna a la vida.
Li vaig demanar a la meva mare diners, però, ella no em va fer ni cas. Em va dir que aconseguir diners era bufar i fer ampolles, i que jo era dura de clepsa. La meva mare em va explicar dos coses importants a la vida. M’ho va explicar d’una manera que jo vaig entendre una de freda i una de calenta.
Cada cop la meva mare i jo ens portàvem més bé, ja no treia foc pels queixals com abans.
La meva mare fins ara es posava una pedra al fetge, perquè jo li feia el gara-gara i li feia la guitza sovint.
A l’explicar-me les dos coses importants de la vida, jo havia après la lliçó i anava fent la viu-viu. Ara tant ella com jo érem felices i ens explicàvem les coses que ens passaven.
Anna Jiménez Yagüe 2n D
Text 4
La meva mare anava a mal borràs amb la feina, el meu germà feia les coses a tort i dret, el meu pare feia quatre dies que se’n havia anat de viatge per treball.
Jo ho passava una mica malament, perquè el meu germà em feia sortir de polleguera, per qualsevol cosa que digués o fes, i quan preguntava alguna cosa a ma mare fugia d’estudis volent dissimular que ho passava malament per l’absència del meu pare. De vegades per culpa del meu germà pagava els plats trencats i havia de sortir cames ajudeu-me.
Per destacar als estudis solia anar a la biblioteca que acostumava a estar plena de gom a gom, aquell dia no hi havia el llibre que volia, i me’n vaig anar traient foc pels queixals. Quan tornava a casa feia els ulls grossos per no haver-me de fixar gaire amb l’ambient.
L’endemà vaig fer misses dites a l’institut, i vaig anar a recuperar la classe perduda a l’hora del pati. Quan recuperava la classe al costat tenia un noi que em feia la garagara, perquè li donés la solució dels exercicis.
Quan tornava a casa vaig parlar amb el meu pare per telèfon, fins que no vaig tenir res més a dir-li. A l’entrar a casa ma mare em va dir una cosa freda i una de calenta. La meva mare demanava la lluna al cove, si pretenia que el pare tornés aviat. Aquell mateix dia una amiga em va trucar i em va dir que continuava donant-li voltes al tema que havíem parlat a classe i jo li vaig respondre que no hi havia més cera de la que crema, i que el professor ens donaria la resposta a la classe següent.
Al dia següent, tot va ser flors i violes per a tothom, inclús per ma mare, i el millor de tot és que el meu pare havia tornat a casa una setmana abans del que tenia previst, perquè va acabar els negocis aviat, i com que no tenia res més a fer va decidir tornar a casa i passar aquest dies amb família.
A la nit em van trucar la Paula i la Clàudia per explicar-me amb tots els ets i uts la boda de la seva cosina, que, al final, segons elles, havia estat un complet desastre.
Elia Romero Salón 2n D
dilluns, 14 d’abril del 2008
Saló Internacional del còmic de Barcelona
Una setmana abans de Sant Jordi se celebra el 26è Saló Internacional del Còmic de Barcelona. S’hi podran trobar autors de renom internacional, exposicions, activitats i moltes novetats editorials.
Activitats: videojocs, comicteca, tallers de còmic a càrrec de l’Escola Josso, classes magistrals a càrrec d’autors de còmic de renom internacional, taules rodones i conferències i unes jornades pedagògiques sobre el còmic com a eina educativa.
INFORMACIÓ PRÀCTICA:
Lloc: Palau número 8 de la Fira de Barcelona.Accés: Av. Maria Cristina.Horaris:Dijous 17: de 10.00 a 20.00Divendres 18: de 10.00 a 20.00Dissabte 19: de 10.00 a 21.00Diumenge 20: de 10.00 a 20.00Preus: 6 €Venda anticipada
MÉS INFORMACIÓ:
Ficomic
Nou fons Mercè Rodoreda
A la biblioteca trobareu un nou fons d'un recull d'obres de Mercè Rodoreda.
La plaça del Diamant
La Mort i la Primavera
Quanta, quanta guerra ...
Jardí vora el mar
El carrer de les Camèlies
Mirall trencat
La meva Cristina i altres contes
Aloma
Viatges i flors
La plaça del Diamant
La Mort i la Primavera
Quanta, quanta guerra ...
Jardí vora el mar
El carrer de les Camèlies
Mirall trencat
La meva Cristina i altres contes
Aloma
Viatges i flors
dijous, 6 de març del 2008
Noves versions dels contes clàssics
NOVES VERSIONS DELS CONTES CLÀSSICS
Amb l'alumnat de segon hem tornat a fer treballar les neurones i inspirar-nos per refer contes tradicionals que coneixem fil per randa. Ens hem centrat concretament en el conte de la Caputxeta vermella. Després de llegir les versions més tradicionals de Perrault i els germans Grimm, les més innovadores com la de Gianni Rodari o provocatives com les de James Finn Garner; podeu llegir les noves versions del segle XXI de l'ALZINA.
LA CAPUTXETA VERMELLA
Hi havia una vegada... mmm una caputxeta vermella? Doncs no en tinc ni idea...
Hi havia una vegada una noia de 10 anys amb una ment molt assassina. L' àvia no la podia ni veure perquè no seria la primera vegada que l'havia intentat assassinar. La mare de la noia no creia res del que deia l'àvia ja que la dona no estava molt bé del cap, i la mare veia la seva filla com un angelet preciós. Un dia la mare li va dir que se n'anava a veure a la seva mare per portar-li un cistell ple de les denúncies que li havia enviat la senyora. Quan la caputxeta se'n va adonar li va dir a la seva mare (li va dir no, li va suplicar) que li volia portar ella. Ella “la caputxeta” anava pel camí pensant en què podria fer per matar definitivament l'àvia, i... de sobte se li va acudir una idea brillant. Aquesta era la seva idea:
Cridaria al seu amic “el llop”, que faria el que fes falta per la Caputxeta ja que estava enamorat d'ella. I li diria que anés a ca l'àvia a matar-la de la pitjor manera possible. I que després ella arribés i... ooooooo!!!!! Pobre iaia!!!!! I faria el paper de sempre, d’una bona nena.
Va anar pel bosc cridant al seu amic “el llop”, el va trobar i ell encantat, com podia ser d'una altra manera, ho va acceptar. Mentre “el llop” i la caputxeta parlaven del que farien, la mare va trucar a la iaia de la Caputxeta i li va dir que hi aniria la seva néta preciosa i que li retornaria totes les seves demandes, que tornés a pensar molt bé el que feia.
La caputxeta i “el llop” van planejar el pla i es van posar en marxa. Però és clar que la iaia no era ximple i s'ho esperava. Llavors va trucar al seu exxicot que tenia unes ganes increïbles de tornar amb ella i donaria la seva vida per ella. Li va dir que portés la seva motoserra. L'home va acceptar amb els ulls tancats. En definitiva quan va arribar “el llop” i el llenyataire estava dins de casa de l'àvia... el que va fer va ser asseure's a parlar sobre com podia ser que el Javier Bardem tingués un Oscar i la Penélope Cruz, no. De sobte va arribar la néta i... es va endur una gran sorpresa al veure que la seva àvia estava viva. La noia va agafar “el llop” per l'orella i se'l va emportar, i li va dir que s'oblidés completament d'ella... i l'àvia a canvi que el llenyataire li salvés la vida es va casar amb ell. I van viure feliços i van menjar anissos... excepte la Caputxeta vermella, que no se sap el que va passar amb ella.
Míriam Nieto Collado, 2n B
Hi havia una vegada... mmm una caputxeta vermella? Doncs no en tinc ni idea...
Hi havia una vegada una noia de 10 anys amb una ment molt assassina. L' àvia no la podia ni veure perquè no seria la primera vegada que l'havia intentat assassinar. La mare de la noia no creia res del que deia l'àvia ja que la dona no estava molt bé del cap, i la mare veia la seva filla com un angelet preciós. Un dia la mare li va dir que se n'anava a veure a la seva mare per portar-li un cistell ple de les denúncies que li havia enviat la senyora. Quan la caputxeta se'n va adonar li va dir a la seva mare (li va dir no, li va suplicar) que li volia portar ella. Ella “la caputxeta” anava pel camí pensant en què podria fer per matar definitivament l'àvia, i... de sobte se li va acudir una idea brillant. Aquesta era la seva idea:
Cridaria al seu amic “el llop”, que faria el que fes falta per la Caputxeta ja que estava enamorat d'ella. I li diria que anés a ca l'àvia a matar-la de la pitjor manera possible. I que després ella arribés i... ooooooo!!!!! Pobre iaia!!!!! I faria el paper de sempre, d’una bona nena.
Va anar pel bosc cridant al seu amic “el llop”, el va trobar i ell encantat, com podia ser d'una altra manera, ho va acceptar. Mentre “el llop” i la caputxeta parlaven del que farien, la mare va trucar a la iaia de la Caputxeta i li va dir que hi aniria la seva néta preciosa i que li retornaria totes les seves demandes, que tornés a pensar molt bé el que feia.
La caputxeta i “el llop” van planejar el pla i es van posar en marxa. Però és clar que la iaia no era ximple i s'ho esperava. Llavors va trucar al seu exxicot que tenia unes ganes increïbles de tornar amb ella i donaria la seva vida per ella. Li va dir que portés la seva motoserra. L'home va acceptar amb els ulls tancats. En definitiva quan va arribar “el llop” i el llenyataire estava dins de casa de l'àvia... el que va fer va ser asseure's a parlar sobre com podia ser que el Javier Bardem tingués un Oscar i la Penélope Cruz, no. De sobte va arribar la néta i... es va endur una gran sorpresa al veure que la seva àvia estava viva. La noia va agafar “el llop” per l'orella i se'l va emportar, i li va dir que s'oblidés completament d'ella... i l'àvia a canvi que el llenyataire li salvés la vida es va casar amb ell. I van viure feliços i van menjar anissos... excepte la Caputxeta vermella, que no se sap el que va passar amb ella.
Míriam Nieto Collado, 2n B
Nova versió de la Caputxeta vermella
Hi havia una vegada una nena que vivia a la ciutat i com que sempre portava una caputxa vermella (de tota la seva col·lecció de caputxes que comprava al H i M), tothom la coneixia com La Caputxeta Vermella.Un dia, quan sortí de l’escola i es disposava a anar a la botiga de caputxes que tenia la seva àvia, un company de la seva classe, que mai li havia caigut gaire bé, va dir-li que dos carrers més avall hi havia una nova botiga de caputxes. La caputxeta Vermella no volia arribar tard a la botiga de l’àvia, però no s’hi va poder resistir i sense pensar-s’ho dues vegades va anar a visitar-la. Com que li van agradar força, es va entretenir bastant. Mentrestant, aquest noi va trucar al llop amb el mòbil, dient-li que l’àvia estava tota sola, que la Caputxeta trigaria a venir. El llop, va agafar la seva moto i des del bosc fins a la ciutat arribà en un tres i no res. Quan va entrar a la botiga estava l’àvia sola i sense pensar-s’ho gaire se la va menjar i decidí esperar a la Caputxeta allà mateix. La nena, en veure que estava tardant massa, va córrer cap a la botiga de la seva àvia. Quan va entrar va veure que la seva àvia no hi era i que algú ocupava el seu lloc. El llop en veure-la li digué: <<>>, però la Caputxeta molt llesta respongué: <<>>. El llop sense saber què respondre va dir-li: - Sí, sóc la Pili, però nena quins ulls més grans que tens! - va dir per distreure-la.- Són per veure coses que ningú pot veure - respongué la Caputxeta, pensant que si li feia preguntes li respondria d’una manera directa.- I quin nas més gros que tens! - digué el llop.- És per olorar la pudor que fan algunes persones! - cridà la Caputxeta perquè algun policia, amb sort, la sentís.- I quines orelles tan grans que tens!- Són per escoltar els altres millor! - respongué cridant sense tenir ni idea del que deia.- I quina veu tan potent que tens Caputxeta!
- És per cridar quan més ho necessito, aaaaaaahh!!!De sobte entrà la policia i en veure que el llop es llançava cap a la Caputxeta, van saltar a sobre seu, li posaren les manilles i directe a la presó de la ciutat. Aixó sí, abans passà per un cirurgià per obrir-li la panxa, perquè sortís, encara viva, l’àvia de la Caputxeta Vermella.Des d’aquell dia, aquesta nena ja no es fia tant de la gent, ni tant sols de la seva àvia, per això quan va a visitar-la tenen una frase per identificar-se, que diu més o menys així << àvia portes calces?>> i la resposta és: <<>>. Crec, no ho sé, ja que ni a mi m’ho han volgut explicar.Respecte al nen que la va entretenir, s’ha descobert que era el còmplice del llop i a l’escola, al dia següent li van posar una amonestació de les grosses. I conte contat, ja s’ha acabat.
- És per cridar quan més ho necessito, aaaaaaahh!!!De sobte entrà la policia i en veure que el llop es llançava cap a la Caputxeta, van saltar a sobre seu, li posaren les manilles i directe a la presó de la ciutat. Aixó sí, abans passà per un cirurgià per obrir-li la panxa, perquè sortís, encara viva, l’àvia de la Caputxeta Vermella.Des d’aquell dia, aquesta nena ja no es fia tant de la gent, ni tant sols de la seva àvia, per això quan va a visitar-la tenen una frase per identificar-se, que diu més o menys així << àvia portes calces?>> i la resposta és: <<>>. Crec, no ho sé, ja que ni a mi m’ho han volgut explicar.Respecte al nen que la va entretenir, s’ha descobert que era el còmplice del llop i a l’escola, al dia següent li van posar una amonestació de les grosses. I conte contat, ja s’ha acabat.
Raquel Pérez Román 2nC
Caputxeta Vermella
Hi havia una vegada una noia que es deia Marta, però li deien més caputxeta vermella, ja que sempre en portava una. Vivia als afores de la ciutat amb la seva mare.
Un dia la seva mare li va dir que anés a veure la seva àvia. Ella sempre hi anava 4 dies a la setmana, dilluns, dimecres, divendres i dissabte. Aquell dia, com que era el seu sant, li havia de portar com a excepció uns dolços.
Quan va arribar a la residència d’avis, es va apropar una nova metgessa, li va preguntar el nom i a qui buscava, ella li va contestar - Em dic Marta i vinc a veure a la meva àvia Dionisia per portar-li uns dolços de crema, ja que avui és el seu sant – va dir la caputxeta. La metgessa li va dir que a causa d’un escapament d’aigua van haver de traslladar tots els avis a la 3ª planta. La metgessa va afegir que hauria de fer una mica d’exercici, ja que l’ascensor no funcionava.
La caputxeta, tota contenta, va pujar fins la tercera planta, va veure que no hi havia ningú, va començar a mirar per les habitacions i va veure la metgessa. La metgessa la va arrossegar fins una habitació per aconseguir diners de la nena.
L’àvia, com que va veure que tardava molt, va cridar al primer senyor que va veure al passadís, que era un senyor de la neteja i li va dir que anés a buscar la seva néta. Ell, guiat per la seva intuïció va arribar a l’habitació fosca, va estabornir la metgessa i va salvar la caputxeta.
La caputxeta mai més va tenir problemes a la residència i van dur la metgessa a la presó.
Hi havia una vegada una noia que es deia Marta, però li deien més caputxeta vermella, ja que sempre en portava una. Vivia als afores de la ciutat amb la seva mare.
Un dia la seva mare li va dir que anés a veure la seva àvia. Ella sempre hi anava 4 dies a la setmana, dilluns, dimecres, divendres i dissabte. Aquell dia, com que era el seu sant, li havia de portar com a excepció uns dolços.
Quan va arribar a la residència d’avis, es va apropar una nova metgessa, li va preguntar el nom i a qui buscava, ella li va contestar - Em dic Marta i vinc a veure a la meva àvia Dionisia per portar-li uns dolços de crema, ja que avui és el seu sant – va dir la caputxeta. La metgessa li va dir que a causa d’un escapament d’aigua van haver de traslladar tots els avis a la 3ª planta. La metgessa va afegir que hauria de fer una mica d’exercici, ja que l’ascensor no funcionava.
La caputxeta, tota contenta, va pujar fins la tercera planta, va veure que no hi havia ningú, va començar a mirar per les habitacions i va veure la metgessa. La metgessa la va arrossegar fins una habitació per aconseguir diners de la nena.
L’àvia, com que va veure que tardava molt, va cridar al primer senyor que va veure al passadís, que era un senyor de la neteja i li va dir que anés a buscar la seva néta. Ell, guiat per la seva intuïció va arribar a l’habitació fosca, va estabornir la metgessa i va salvar la caputxeta.
La caputxeta mai més va tenir problemes a la residència i van dur la metgessa a la presó.
Roger de Pedro Jové 2nC
El llop Poky
Hi havia una vegada, en una cova de la muntanya, una lloba i el seu fill.
Un dia, la mare llop li va dir al seu fill que li portés un filet i una mica de llet a la seva àvia que estava a la caseta del llac. El dia següent ben d’hora al matí, el llop va sortir cap a casa l’àvia, va passar per un pont, per una vall, per la ciutat, fins arribar al bosc on hi havia el llac. El llop, que es deia Poky, va recordar que la seva mare li havia dit que no s’entretingués però a ell li agradaven molt les papallones i en va veure una i la va seguir. Va seguir-la i seguir-la, fins que va veure una nena molt estranya i de cop i volta la nena li va dir:
-Hola, jo sóc la caputxeta, i tu?
-Jo em dic Poky i sóc un llop.-va respondre.
-On vas amb aquest cistell?-va preguntar la nena.
-A casa la meva àvia.-va dir Poky.-Tu saps per on s’hi va?
-És clar, per aquest camí d’aquí.-va dir ella.
-Moltes gràcies, caputxeta. Ja ens veurem.-va dir el llop.
Poky va anar cap allà, pel camí que li havia dit la nena.
La caputxeta, però, va anar a casa de l’àvia també, però, per un camí més curt. Quan arribà la caputxeta a casa de l’àvia, li va dir que era una nena perduda, l’àvia la va fer passar però com que tenia tanta gana, se la va menjar. Al cap de 5 minuts va arribar en Poky i li va dir:
-Hola, àvia sóc jo. Obre la porta.
-La porta és oberta.-digué l’àvia llop.
Un dia, la mare llop li va dir al seu fill que li portés un filet i una mica de llet a la seva àvia que estava a la caseta del llac. El dia següent ben d’hora al matí, el llop va sortir cap a casa l’àvia, va passar per un pont, per una vall, per la ciutat, fins arribar al bosc on hi havia el llac. El llop, que es deia Poky, va recordar que la seva mare li havia dit que no s’entretingués però a ell li agradaven molt les papallones i en va veure una i la va seguir. Va seguir-la i seguir-la, fins que va veure una nena molt estranya i de cop i volta la nena li va dir:
-Hola, jo sóc la caputxeta, i tu?
-Jo em dic Poky i sóc un llop.-va respondre.
-On vas amb aquest cistell?-va preguntar la nena.
-A casa la meva àvia.-va dir Poky.-Tu saps per on s’hi va?
-És clar, per aquest camí d’aquí.-va dir ella.
-Moltes gràcies, caputxeta. Ja ens veurem.-va dir el llop.
Poky va anar cap allà, pel camí que li havia dit la nena.
La caputxeta, però, va anar a casa de l’àvia també, però, per un camí més curt. Quan arribà la caputxeta a casa de l’àvia, li va dir que era una nena perduda, l’àvia la va fer passar però com que tenia tanta gana, se la va menjar. Al cap de 5 minuts va arribar en Poky i li va dir:
-Hola, àvia sóc jo. Obre la porta.
-La porta és oberta.-digué l’àvia llop.
En Poky en veure un tros de sabata, al terra, va preguntar-li a l’àvia:
-Que has menjat avui?
-Una nena que anava de vermell, com que estava perduda…-va dir l’àvia llop.
En Poky entre somriure i somriure va dir-li que tots els llops no canviran mai. El filet i la llet se’ls va menjar en Poky.
I VET AQUÍ UN LLOP, I VET AQUÍ UN GAT,
AQUEST CONTE S’HA ACABAT.
-Que has menjat avui?
-Una nena que anava de vermell, com que estava perduda…-va dir l’àvia llop.
En Poky entre somriure i somriure va dir-li que tots els llops no canviran mai. El filet i la llet se’ls va menjar en Poky.
I VET AQUÍ UN LLOP, I VET AQUÍ UN GAT,
AQUEST CONTE S’HA ACABAT.
Laura Giménez González 2C
dimarts, 26 de febrer del 2008
Amor en la Biblioteca
El Blog de Poesia Infantil i Juvenil que està elaborat per La Biblioteca Municipal de Cocentaina, ens ha regalat Amor en la biblioteca, un poesia de l’autora argentina Liliana Cinetto traduïda al català per Dolors Insa, que pertany al llibre 20 poemas de amor y un cuento desesperado.
A continuació podeu llegir el poema original. La seva traducció al català la podeu llegir al Blog de Poesia Infantil i Juvenil
Cuentan que cuentan que había
una vez una princesa
que vivía en un estante
de una vieja biblioteca.
Su casa era un cuento de hadas,
que casi nadie leía,
que estaba entre un diccionario
y un libro de poesías.
Solamente algunos chicos
acariciaban sus páginas
y visitaban a veces
su palacio de palabras.
Desde la torre más alta,
suspiraba la princesa.
Lágrimas de tinta negra
deletreaban su tristeza.
Es que ella estaba aburrida
de vivir la misma historia
que de tanto repetir
se sabía de memoria:
la bruja que la hechizaba
por envidiar su belleza
y el príncipe rescatándola
y casándose con ella.
Cuentan que cuentan que un día
justo en el último estante
alguien encontró otro libro
que no había visto antes.
Al abrir con suavidad
sus hojas amarillentas
salió un capitán pirata
que estaba en esa novela.
Asomada entre las páginas
la princesa lo miraba.
Él dibujó una sonrisa
sólo para saludarla.
Y tarareó la canción
que el mar le canta a la luna
y le regaló un collar
hecho de algas y espuma.
Sentado sobre un renglón.
el pirata, cada noche,
la esperaba en una esquina
del capítulo catorce.
Ella subía en silencio
una escalera de sílabas
para encontrar al pirata
en la última repisa.
Y se quedaban muy juntos
hasta que salía el sol,
oyendo el murmullo tibio
del mar, en un caracol.
Cuentan que cuentan que en mayo
los dos se fueron un día
y dejaron en sus libros
varias páginas vacías.
Muchos otros personajes
ofendidos protestaban:
-Las princesas de los cuentos
no se van con los piratas.
Pero ellos ya estaban lejos,
muy lejos, en alta mar
y escribían otra historia
conjugando el verbo amar.
El pirata y la princesa
aferrada al brazo de él
navegan por siete mares
en un barco de papel.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)