dijous, 6 de març de 2008

Noves versions dels contes clàssics


NOVES VERSIONS DELS CONTES CLÀSSICS

Amb l'alumnat de segon hem tornat a fer treballar les neurones i inspirar-nos per refer contes tradicionals que coneixem fil per randa. Ens hem centrat concretament en el conte de la Caputxeta vermella. Després de llegir les versions més tradicionals de Perrault i els germans Grimm, les més innovadores com la de Gianni Rodari o provocatives com les de James Finn Garner; podeu llegir les noves versions del segle XXI de l'ALZINA.


LA CAPUTXETA VERMELLA

Hi havia una vegada... mmm una caputxeta vermella? Doncs no en tinc ni idea...
Hi havia una vegada una noia de 10 anys amb una ment molt assassina. L' àvia no la podia ni veure perquè no seria la primera vegada que l'havia intentat assassinar. La mare de la noia no creia res del que deia l'àvia ja que la dona no estava molt bé del cap, i la mare veia la seva filla com un angelet preciós. Un dia la mare li va dir que se n'anava a veure a la seva mare per portar-li un cistell ple de les denúncies que li havia enviat la senyora. Quan la caputxeta se'n va adonar li va dir a la seva mare (li va dir no, li va suplicar) que li volia portar ella. Ella “la caputxeta” anava pel camí pensant en què podria fer per matar definitivament l'àvia, i... de sobte se li va acudir una idea brillant. Aquesta era la seva idea:
Cridaria al seu amic “el llop”, que faria el que fes falta per la Caputxeta ja que estava enamorat d'ella. I li diria que anés a ca l'àvia a matar-la de la pitjor manera possible. I que després ella arribés i... ooooooo!!!!! Pobre iaia!!!!! I faria el paper de sempre, d’una bona nena.
Va anar pel bosc cridant al seu amic “el llop”, el va trobar i ell encantat, com podia ser d'una altra manera, ho va acceptar. Mentre “el llop” i la caputxeta parlaven del que farien, la mare va trucar a la iaia de la Caputxeta i li va dir que hi aniria la seva néta preciosa i que li retornaria totes les seves demandes, que tornés a pensar molt bé el que feia.
La caputxeta i “el llop” van planejar el pla i es van posar en marxa. Però és clar que la iaia no era ximple i s'ho esperava. Llavors va trucar al seu exxicot que tenia unes ganes increïbles de tornar amb ella i donaria la seva vida per ella. Li va dir que portés la seva motoserra. L'home va acceptar amb els ulls tancats. En definitiva quan va arribar “el llop” i el llenyataire estava dins de casa de l'àvia... el que va fer va ser asseure's a parlar sobre com podia ser que el Javier Bardem tingués un Oscar i la Penélope Cruz, no. De sobte va arribar la néta i... es va endur una gran sorpresa al veure que la seva àvia estava viva. La noia va agafar “el llop” per l'orella i se'l va emportar, i li va dir que s'oblidés completament d'ella... i l'àvia a canvi que el llenyataire li salvés la vida es va casar amb ell. I van viure feliços i van menjar anissos... excepte la Caputxeta vermella, que no se sap el que va passar amb ella.

Míriam Nieto Collado, 2n B
Nova versió de la Caputxeta vermella
Hi havia una vegada una nena que vivia a la ciutat i com que sempre portava una caputxa vermella (de tota la seva col·lecció de caputxes que comprava al H i M), tothom la coneixia com La Caputxeta Vermella.Un dia, quan sortí de l’escola i es disposava a anar a la botiga de caputxes que tenia la seva àvia, un company de la seva classe, que mai li havia caigut gaire bé, va dir-li que dos carrers més avall hi havia una nova botiga de caputxes. La caputxeta Vermella no volia arribar tard a la botiga de l’àvia, però no s’hi va poder resistir i sense pensar-s’ho dues vegades va anar a visitar-la. Com que li van agradar força, es va entretenir bastant. Mentrestant, aquest noi va trucar al llop amb el mòbil, dient-li que l’àvia estava tota sola, que la Caputxeta trigaria a venir. El llop, va agafar la seva moto i des del bosc fins a la ciutat arribà en un tres i no res. Quan va entrar a la botiga estava l’àvia sola i sense pensar-s’ho gaire se la va menjar i decidí esperar a la Caputxeta allà mateix. La nena, en veure que estava tardant massa, va córrer cap a la botiga de la seva àvia. Quan va entrar va veure que la seva àvia no hi era i que algú ocupava el seu lloc. El llop en veure-la li digué: <<>>, però la Caputxeta molt llesta respongué: <<>>. El llop sense saber què respondre va dir-li: - Sí, sóc la Pili, però nena quins ulls més grans que tens! - va dir per distreure-la.- Són per veure coses que ningú pot veure - respongué la Caputxeta, pensant que si li feia preguntes li respondria d’una manera directa.- I quin nas més gros que tens! - digué el llop.- És per olorar la pudor que fan algunes persones! - cridà la Caputxeta perquè algun policia, amb sort, la sentís.- I quines orelles tan grans que tens!- Són per escoltar els altres millor! - respongué cridant sense tenir ni idea del que deia.- I quina veu tan potent que tens Caputxeta!
- És per cridar quan més ho necessito, aaaaaaahh!!!De sobte entrà la policia i en veure que el llop es llançava cap a la Caputxeta, van saltar a sobre seu, li posaren les manilles i directe a la presó de la ciutat. Aixó sí, abans passà per un cirurgià per obrir-li la panxa, perquè sortís, encara viva, l’àvia de la Caputxeta Vermella.Des d’aquell dia, aquesta nena ja no es fia tant de la gent, ni tant sols de la seva àvia, per això quan va a visitar-la tenen una frase per identificar-se, que diu més o menys així << àvia portes calces?>> i la resposta és: <<>>. Crec, no ho sé, ja que ni a mi m’ho han volgut explicar.Respecte al nen que la va entretenir, s’ha descobert que era el còmplice del llop i a l’escola, al dia següent li van posar una amonestació de les grosses. I conte contat, ja s’ha acabat.
Raquel Pérez Román 2nC
Caputxeta Vermella

Hi havia una vegada una noia que es deia Marta, però li deien més caputxeta vermella, ja que sempre en portava una. Vivia als afores de la ciutat amb la seva mare.
Un dia la seva mare li va dir que anés a veure la seva àvia. Ella sempre hi anava 4 dies a la setmana, dilluns, dimecres, divendres i dissabte. Aquell dia, com que era el seu sant, li havia de portar com a excepció uns dolços.
Quan va arribar a la residència d’avis, es va apropar una nova metgessa, li va preguntar el nom i a qui buscava, ella li va contestar - Em dic Marta i vinc a veure a la meva àvia Dionisia per portar-li uns dolços de crema, ja que avui és el seu sant – va dir la caputxeta. La metgessa li va dir que a causa d’un escapament d’aigua van haver de traslladar tots els avis a la 3ª planta. La metgessa va afegir que hauria de fer una mica d’exercici, ja que l’ascensor no funcionava.
La caputxeta, tota contenta, va pujar fins la tercera planta, va veure que no hi havia ningú, va començar a mirar per les habitacions i va veure la metgessa. La metgessa la va arrossegar fins una habitació per aconseguir diners de la nena.
L’àvia, com que va veure que tardava molt, va cridar al primer senyor que va veure al passadís, que era un senyor de la neteja i li va dir que anés a buscar la seva néta. Ell, guiat per la seva intuïció va arribar a l’habitació fosca, va estabornir la metgessa i va salvar la caputxeta.
La caputxeta mai més va tenir problemes a la residència i van dur la metgessa a la presó.
Roger de Pedro Jové 2nC
El llop Poky
Hi havia una vegada, en una cova de la muntanya, una lloba i el seu fill.
Un dia, la mare llop li va dir al seu fill que li portés un filet i una mica de llet a la seva àvia que estava a la caseta del llac. El dia següent ben d’hora al matí, el llop va sortir cap a casa l’àvia, va passar per un pont, per una vall, per la ciutat, fins arribar al bosc on hi havia el llac. El llop, que es deia Poky, va recordar que la seva mare li havia dit que no s’entretingués però a ell li agradaven molt les papallones i en va veure una i la va seguir. Va seguir-la i seguir-la, fins que va veure una nena molt estranya i de cop i volta la nena li va dir:
-Hola, jo sóc la caputxeta, i tu?
-Jo em dic Poky i sóc un llop.-va respondre.
-On vas amb aquest cistell?-va preguntar la nena.
-A casa la meva àvia.-va dir Poky.-Tu saps per on s’hi va?
-És clar, per aquest camí d’aquí.-va dir ella.
-Moltes gràcies, caputxeta. Ja ens veurem.-va dir el llop.
Poky va anar cap allà, pel camí que li havia dit la nena.
La caputxeta, però, va anar a casa de l’àvia també, però, per un camí més curt. Quan arribà la caputxeta a casa de l’àvia, li va dir que era una nena perduda, l’àvia la va fer passar però com que tenia tanta gana, se la va menjar. Al cap de 5 minuts va arribar en Poky i li va dir:
-Hola, àvia sóc jo. Obre la porta.
-La porta és oberta.-digué l’àvia llop.
En Poky en veure un tros de sabata, al terra, va preguntar-li a l’àvia:
-Que has menjat avui?
-Una nena que anava de vermell, com que estava perduda…-va dir l’àvia llop.
En Poky entre somriure i somriure va dir-li que tots els llops no canviran mai. El filet i la llet se’ls va menjar en Poky.


I VET AQUÍ UN LLOP, I VET AQUÍ UN GAT,
AQUEST CONTE S’HA ACABAT.
Laura Giménez González 2C