dilluns, 14 d’abril de 2008

RECULL DE CONTES

1 comentari:

Mª José Sogas ha dit...

GUIA DE PESCA AMB ESQUER VIU
Aleix Ortuño, ex alumne del centre

Un dia, quan era petit, vaig anar amb el meu pare i els meus germans a pescar a Blanes. Estiuejàvem allí i, com que a l’estiu el temps s’allarga de manera misteriosa, vam acabar decidint-nos a emprar la canya de pescar que teníem a casa (que no tinc molt clar d’on havia sortit però s’ha de dir que feia goig). Anàrem al port, doncs, i per la mala sort aquesta que crea ludòpates i que els irònics han nomenat “la sort del principiant”, el cert és que fou tirar la canya i pescar un peix.
Fou el primer i l’últim peix que jo o ningú allí pescàrem mai.
El peix que vam pescar era un d’aquells que tenen brànquies (i no respiren fora de l’aigua) i, a més, havia tingut la mala sort de clavar-se l’ham a la boca. Estava, doncs, enfadat amb nosaltres, i estava morint-se, a sobre, i el cert és que no va tenir la cura d’estalviar-nos tot l’aleteig frenètic de la seva agonia.
Quina cosa més desagradable, la de veure morir un peix i saber que, si li fas el boca a boca, només faràs que rematar-lo.
Abans era “ni fu ni fa”, però, des d’aquell dia, no m’agrada la pesca. Així que... Per què hauria d’escriure jo una guia de pesca amb esquer viu per a l’Aluzina? Bé, hi ha una raó:
Perquè si no l’escric jo, l’Aluzina mai no tindrà una guia de pesca.
Amb aquesta responsabilitat enorme, doncs, us presento el quid de la qüestió:

GUIA DE PESCA AMB ESQUER VIU

La presa.

El primer que s’ha de fer en el sempre interessant món de la pesca quan es vol fer una cosa tan lligada a l’esmentat món com és pescar és decidir què pensa l’individu en qüestió (es a dir, el pescador) pescar. Normalment es tractarà d’un peix, perquè és ben sabut que els pollastres no són tant nutritius i, sincerament, tampoc neden gaire bé, però podria no ser-ho, car el pescador podria triar com a presa una sabata, un mitjó o encara una llauna oberta i rovellada. Així que mai està de més reflexionar-hi. I encara us diria més: no us conformeu en saber que voleu pescar un peix. No, heu de ser més precisos, com en un bon examen de filosofia. Heu de saber de quin peix es tracta, de la seva mida, la seva forma, el seu color, el lloc on viu, què menja, en què somia i, sobretot, com es diu (sempre es més fàcil atraure un peix cridant-lo pel seu nom que pel del seu veí).

L’arma.

Un cop superat aquest primer apartat, us haureu de dirigir allí on sapigueu vosaltres que el peix viu. Normalment (altra vegada), serà un lloc amb aigua, per la qual cosa és bona idea que porteu botes d’aigua i un paraigües o dos. I ja que tractem el tema sobre material, tampoc no és bo que us oblideu l’estri que emprareu per fer-vos amb l’exemplar. En general s’hi val qualsevol eina que tingui funcions assassines evidents. Últimament el món s’ha decantat popularment cap a la canya de pescar, però es té constància de la utilització de garrots a la prehistòria, llances a l’edat mitjana i revòlvers al llunyà (i antic) far west. De tota manera, per més utòpics que fóssiu, val a dir que des d’aquí recomanem la canya de pescar (de pescar, sobretot, que una canya de sucre no serveix per a la pesca perquè és dolça i és sabut que la dolçor no és pas una característica de cap eina amb funcions assassines evidents).

El reclam.

Relacionat amb la canya, està l’esquer (relacionat, més concretament, a través de l’ham, que travessa l’esquer i relaciona bé ambdós conceptes). És sabut fins i tot pels més profans que l’esquer és un món. Hi ha milers de milions (o el que és el mateix, milions de milers) de tipus, i tanta quantitat pot classificar-se, i de fet es classifica, en dos grans grups: esquer viu i esquer no viu, també anomenat esquer mort o inert. La guia que ens ocupa s’ocupa de guiar al pescador amb esquer viu, bàsicament perquè tractar els dos tipus d’esquer hagués suposat doblar l’article, i tampoc no era fàcil. En qualsevol cas, el més important a tenir en compte és que la diferencia més gran entre la pesca amb esquer viu i la pesca amb esquer mort es troba en la mena de conversació que et pot donar l’esquer. És indiferent quin tipus d’esquer concret sigui, si un cuc, una mosca, un peix o el que sigui: el possible diàleg que poguéssiu mantenir amb ell sempre serà més amè si està viu que si no ho està.
I per això aquesta guia gratuïta gira sobre la pesca amb esquer viu.

Aconseguint-lo (el reclam).

En qualsevol cas, és important analitzar les diferents maneres d’aconseguir l’esquer viu. En són moltes, més o menys difícils segons la seva vàlua. Una manera prou senzilla es la de comprar-lo. Els cucs, per exemple, son relativament barats (i molt fastigosos, però un pescador de veritat de veritat no sent pas la repugnància, i és capaç, per exemple, de fer-los-hi pessigolles o petons –si és necessari fer-ho, cosa que, òbviament, mai no és). Després hi ha esquers més cars, com els esquers de plasma o les espècies protegides en perill d’extinció. Si heu triat una presa prou grossa i necessiteu d’un esquer que és massa car per la vostra economia (qualsevol esquer de la família de les bal·lenàcies, per exemple, que està per sobre de les possibilitats d’una butxaca de gavardina i mitja i dues de pantaló texà), sempre podeu buscar a un productor de pesca per a que us el financi. El més probable és que l’únic que us demani a canvi és un tant per cent de la presa en qüestió, i si aquesta és prou gran, no hauria d’haver pas cap problema. De tota manera, llegiu-vos-ho bé tot abans de signar res, no sigui cas que en lletra petita digui que a vosaltres us va a parar tota la part de les espines (o, ja que ens posem funestos, no sigui cas que estigueu signant una herència on deixeu totes les vostres pertinences a mans del productor).
La pesca amb productor no sol portar problemes, si bé aquest té la última paraula alhora de triar el director de fotografia i es possible que en les fotos que us prengueu de la cacera acabi posant el dit davant de l’objectiu.

La lluita per la supervivència.

Sí, he dit cacera. Cacera, perquè la pesca és quelcom molt sanguinari. S’ha de tenir en compte que la pesca amb esquer viu és un esport de risc. Això és així perquè les bèsties més ferotges de la mar, el mar i altres superfícies aquoses han de pescar-se amb esquer viu, per quant són aquestes tan sanguinàries que l’esquer mort no les atrau gens. La pesca de taurons blancs assassins es fa amb esquer viu, per exemple (i amb hams on podríeu clavar sis o set cucs longitudinalment), i també es fa així la pesca d’orques homicides, calamars gegants psicòpates i monstres marins embogits.
Per això incloc aquí certes nocions de seguretat marina:
Primer de tot, poseu-vos l’armilla salvavides quan sortiu de pesca. Potser us pensareu que una armadura medieval fóra més útil contra les bèsties que poblen les profunditats, però precisament serà si us poseu una d’aquestes que acabareu en les profunditats fent-los-hi companyia. Sí, el metall pesa molt. No, el metall sí que no flota. Al respecte del comportament que heu de mantenir si us trobeu un d’aquests animals assassins, és molt important saber què s’ha de fer. Si us trobeu un tauró nedant prop de vosaltres, heu de sortir de l’aigua. Si us trobeu una balena enfollida, heu de sortir de l’aigua. Si us fa pessigolles un monstre marí en forma de màquina trinxadora, heu de sortir de l’aigua. Si teniu qualsevol dubte respecte qualsevol cosa, heu de sortir de l’aigua. Si no podeu sortir de l’aigua... de debò, heu de sortir de l’aigua.

Conclusions.

Amb aquestes profitoses mesures de seguretat acaba la guia de pesca amb esquer viu de l’Aluzina. Per si us ho estàveu preguntant, diré que l’experiència d’escriure això ha estat molt agradable. Serà aquest, doncs, el principi d’una sèrie de guies de publicació regular en la revista? La resposta és òbvia: no. He tardat dos anys en escriure aquest trist article, i ni tant sols no he tingut esma per incloure un apartat final anomenat: “Filosofia i Ètica de la pesca: justificacions morals i pràctiques contra la culpabilitat”. Quan torni a escriure en aquestes pàgines, tingueu ben present que no ho faré per a benefici de la humanitat , sinó per a la meva pròpia satisfacció, com ho fan tots aquests companys vostres que llancen aquí les seves opinions . A partir d’aquí, salvis qui pugui. I això també va per als peixos.